Article d’opinió | Teresa Roca
Quins temps seran els que vivim
que cal defensar allò que és obvi!
(Bertolt Brecht)
Quan arriba el 8 de març ja sabem que és un dia de reivindicació de la igualtat i de denúncia de tota discriminació fonamentada en el gènere.
Aquests àmbits de desigualtat són tan amplis que no arribem a veure fins on arriben. A vegades pensem que se circumscriuen a situacions puntuals, a entorns minoritaris, però la veritat és que aqueixes desigualtats impregnen el nostre dia a dia de manera generalitzada.
A propòsit d’aqueixes situacions que es donen diàriament, recorde una anècdota que vaig viure en un llogaret de l’Espanya profunda en la Serra del Moncayo. Una senyora afligida de demència senil havia sigut ingressada en una residència. Vaig escoltar la gent del poble criticar a la seua filla, que no «havia volgut» ocupar-se d’ella, però a ningú vaig sentir nomenar que aquesta senyora tenia 3 fills més…homes, clar. Hi ha dues vares de mesurar, dues vares que ens afecten de tal manera que és necessari dies com el de hui per a recordar que la desigualtat existeix i que es palpa amb massa freqüència.
Per a documentar-me he consultat l’estudi «Dones i homes a Espanya» de l’Institut Nacional d’Estadística (de juliol de 2019) que facilitava la pàgina web d’Intermón Oxfam. Després de donar dades i estadístiques, proposava la solució per a aquest desequilibri:
Educar en igualtat de gènere en la infància per a previndre la desigualtat en el futur»
I a continuació es proposaven una llista de causes, estudiades per l’OMS i la Universitat de John Hopkins, que podrien explicar on es gesta la desigualtat: Associar rols a xiquets i xiquetes, invalidar unes certes conductes si eres una xiqueta, pressuposar un determinat comportament o perfil segons el gènere…
En resum: l’arrel era l’educació.
Davant les dades consultades una es pregunta: Com entendre que si un 60% de les xiques arriba a la universitat (enfront d’un 41% dels xics)i a més un 82% d’elles acaben els seus estudis (enfront d’un 72% d’ells) després la bretxa salarial assenyala que el salari mig anual d’elles siga un 22,17% més baix? Com encaixar que només un 38% de dones ocupen càrrecs executius?
Alguna cosa falla des de baix, d’alguna manera creem un patró (i ho alimentem des de diferents àmbits) que col·loca a les dones en un lloc de desavantatge respecte als seus companys. Aqueix perfil que l’OMS assenyala incideix en els rols ja coneguts (reforçats per l’amor romàntic) on les xiques són complaents, afectuoses, submises…mentre ells per definició són forts, dominants, freds, implacables…
Casualment va arribar temps arrere a les meues mans informació sobre una síndrome conductual. La «síndrome de la xiqueta bona«. És una síndrome que rebel·la una sobreadaptació perniciosa que també pot donar-se en xiquets, però que és molt més freqüent entre les xiquetes perquè aquest patró coincideix amb el que s’ha dissenyat per a elles per ser tals.
Segons la psicòloga Marta Martínez Novoa es comença a crear la síndrome quan s’educa a les xiquetes perquè siguen dolces, fràgils, submises, correctes, perfectes…xiquetes que acabaran sent, segons la citada psicòloga:
- dones insegures…que només ostenten el 38% dels càrrecs executius
- dones que dubten sobre la seua vàlua i suficiència…deixant el 90% de les prefectures d’estat per als seus companys i ocupant només un 24% dels llocs parlamentaris
- dones complaents…que dediquen 20 hores setmanals a les faenes de casa , enfront de les 11 hores setmanals dels seus companys
- dones que viuen per i per als altres…renunciant un 35,80% al seu treball per a atendre la seua família (enfront del 9% en el cas dels homes), reduint la seua jornada (un 95% elles, un 5% ells) o deixant d’exercir el seu treball remunerat per més d’un any per nàixer un fill (38,2% de les mares, 7,4% dels pares).
Amb totes aquestes dades no ens pot estranyar que hi haja diferències importants en la mitjana de pensions (1.162,30 en el cas dels homes i 740,20 per a les dones), que el risc de pobresa siga superior en elles(21,30) que en ells (20,10%)
Les dones així, independentment de la nostra preparació i capacitat, tenim un terreny delimitat: Podem destacar en els estudis, però acabem en professions assistencials pitjor pagades, podem tindre bons currículums però optem menys a alts càrrecs, podem tindre bons contractes però serem les primeres disposades a reduir la nostra jornada (disminuint la nostra cotització amb les repercussions conegudes de cara a baixes laborals o jubilacions…).
Aquest terreny delimitat està perfectament normalitzat. Durant la pandèmia vaig escoltar a un alt càrrec del nostre govern que calia agrair a «metges i infermeres» (i no «metgesses i infermers»…)el seu quefer en aquest moment tan delicat. Li ho vaig relatar a algunes persones que no queien en principi on estava la pega. Un altre testimoniatge d’aquest acotament són aquestes paraules de Glen Cloose quan va rebre el globus d’or:
La meua mare es va dedicar al meu pare tota la vida i als 80 anys va dir: Crec que no he aconseguit res en la vida per mi mateixa.
Al llarg d’aquesta experiència vaig pensar que les dones fem el que s’espera de nosaltres. Som cuidadores, tenim fills, esposos…però hem de realitzar-nos personalment, perseguir els nostres somnis i dir-nos a nosaltres mateixes: Jo puc fer-ho i tinc el dret de fer-lo. I se m’hauria de permetre.
Crec que gràcies a la força i al treball de moltes persones que ens van precedir podem dir que el nostre terreny ha augmentat des dels temps en què la mare de Glen Close deia això, però la barrera existeix , el sostre de cristall és ací. De la nostra actitud depén que els patrons es vagen superant perquè amb el nostre exemple decidim dia a dia en quina societat volem viure.
No és rar que sempre es pregunte per què la dones es prostitueixen en comptes de netejar escales?
Per què la pregunta mai és i per què es prostitueixen en comptes de presidir el consell d’Administració de Gas Natural?
(Patricia Sornosa)
