Article d’opinió | Teresa Roca
El llenguatge és capritxós, això li dóna atractiu, el fa singular. Recorde aquella dita que ens informava que «separat» s’escriu tot junt i «tot junt» s’escriu separat. I aquesta casualitat em venia a la memòria quan pensava l’altre dia que hi ha expressions que no tenen el seu corresponent antònim. Em referisc en aquest cas a «cúmul de despropòsits«. No existeix l’antònim corresponent: «cúmul de propòsits«.
I quan intente visualitzar què és un cúmul de despropòsits pense en una cadena de fallades, males decisions, equívocs que se’ns van amuntegant i acaben en un desastrós final. Ja dic, no conec l’expressió contrària i hauria d’existir perquè amuntegar encerts…No comportaria a un èxit final?
Insistisc: hauria d’existir. Posem per exemple l’efecte que causa en el visitant la ciutat de Florència. Aquesta ciutat podria ser un exponent del que pot produir un «cúmul de propòsits«. Allí, en ple Renaixement, es va generar una espècie de contagi artístic, una aposta per l’art, una dedicació a ell que han donat com a resultat la magnífica ciutat que podem assaborir.
Aposte més pel gaudi que m’implica descobrir «cúmuls de propòsits» que el seu antònim.
L’art genera art, la ciència produeix ciència, la cultura sembra cultura… i hui, 23 d’abril, dia del llibre, escric pensant que la lectura et porta a altres lectures en un cúmul preciós de noves obres, autors, gèneres. Per això hui escric sobre els llibres que parlen de llibres, llibres que fan de la literatura un personatge més endinsant-nos en el que es diu metaliteratura.
Metaliteratura es pot definir com a literatura sobre literatura, com a reflexió literària sobre el fet de l’escriptura. Es pot donar el cas que l’autor irrompa en el text, que s’atrevisca a fer aclariments o judicis sobre literatura o bé són els mateixos personatges els qui aborden el tema.
En el cas que siga l’autor el que es permeta «un cameo literari» podríem citar al «Quixot«.
En la primera part de l’obra el capellà declara ser amic de Cervantes quan està amb el barber desmuntant la biblioteca del Quixot. En la segona part són el Quixot i Sancho els que nomenen el Quixot apòcrif que va escriure Fernández de Avellaneda.
També s’han donat casos de personatges que ens arrosseguen a l’univers literari. Es dóna, per exemple, en «Boira» on un dels personatges de Miguel d’Unamuno declara estar escrivint «nivolas». I això dóna peu al fet que, al final del capítol, es declare Unamuno escriptor de «nivolas» com «Boira». Fins i tot arriba a agrair als seus personatges el suport que suposa compartir el cultiu d’un mateix gènere: el «nivolesco».
Si flexibilitzem el concepte de metaliteratura, podríem estar parlant de llibres que ens parlen sobre llibres, sobre llibreries o biblioteques, sobre lectors o sobre escriptors…aqueixes obres que ens creen aqueix cuquet de continuar llegint, de continuar descobrint perquè es complisca allò de «llegir és viure dues vegades«.
Un llibre que es va escriure precisament per a parlar sobre un altre llibre va ser «El nom de la rosa«, en aquest cas la metaliteratura rendeix un homenatge al llibre II de la «Poètica» d’Aristòtil que tractava sobre la Comèdia i la poesia iàmbica. Com es va donar per perdut en l’Edat Mitjana, Umberto Eco trama tota una història per a donar-li una possible explicació a aqueixa desaparició. Tota l’obra, a més, està plena de cites dels clàssics (que només alguns lectors capten) i de picades d’ullet a obres anteriors (Baskerville, herència de Conan Doyle; Guillermo, com el filòsof Ockam; Jorge de Burgos, homenatge a Borges)
Hi ha, també, llibres que tracten sobre escriptors. Ens narren les seues vides, quefers, entorn i tribulacions. Podríem estar pensant per exemple en «La Bíblia de fang» (Matilde Asensi) on la trama ve ocasionada pel descobriment d’unes tauletes obra d’un escriba de l’antiguitat o en llibres amb caràcter autobiogràfic com «Mentre escric» de Stephen King.
Les llibreries són un altre tema que ens apareix sovint en l’obra literària. En aqueixes llibreries descrites se’ns nomenen obres, autors o gèneres que ens condueixen a noves lectures. Així podríem citar l’obra «La llibreria» (Penélope Fitzgerald) que ens espenta sense remei a llegir o rellegir «Lolita» per a entendre l’escàndol que provoca en aquell xicotet poble costaner de Suffolk. O, sense anar tan lluny, en plena Barcelona Carlos Ruiz Zafón ens submergeix en una llibreria al voltant de la qual transcorre la vida dels protagonistes de les seues obres «El joc de l’àngel» , «El presoner del cel» o «L’ombra del vent»
La figura del lector també és un altre pol d’atenció per a qui ens agrada llegir. Ací m’agradaria citar «La història interminable«. La trama comença quan el protagonista es dóna compte en llegir un llibre que està formant part d’ell ja que hi ha dues narracions que estan ocorrent al mateix temps. I s’observa una curiosa progressió: el protagonista de la primera història és el lector de la segona, posteriorment les històries s’entrellacen i per a la segona meitat del llibre el personatge principal de la primera narració (Bastian) es converteix també en el protagonista de la segona.
Aquests són alguns exemples del que podem entendre com a metaliteratura.
Afortunadament han quedat moltes obres per nomenar, molts autors i autores per citar, aquest escrit sols és una pinzellada del món que obri davant nosaltres la literatura. En fi, queda ací aquest granet de sorra desitjant que, per fi, es materialitzen aquelles paraules de María Zambrano :»Qualsevol llibre, en qualsevol lloc, per a qualsevol persona«.
