Article d’opinió
Quan penses en quedar-te embarassada imagines un test amb dues ratlletes, en l’alegria, en compartir-ho amb qui estimes, en les primeres ecografies, en els possibles noms, en la panxa que creix… Penses que tot anirà bé. Que si ho busques, acabarà arribant. Que només és qüestió de temps.
Però de vegades arriba d’una altra manera. De sobte. Sense esperar-lo. Sense tindre temps d’assimilar-ho… T’adones que tot allò que començava a dibuixar-se dins del cap i del cor s’esborra abans de poder prendre forma.
Tot va arribar de colp, la notícia que estava embarassada i, al mateix temps, que no podia continuar-ho estant. Un embaràs sense viabilitat, sense futur: un embaràs ectòpic.
I en aquell moment es trenca una il·lusió que no havies arribat ni a construir del tot, però que ja era teua. I no saps molt bé com sentir-te. No tens temps per fer-te a la idea d’estar embarassada, però tampoc per fer-te a la idea que ja no ho pots estar.
Encara no havia fet molts plans, encara no m’havia il·lusionat, encara no havia imaginat cap futur. Però el dolor arriba igual. I arriba d’una forma estranya, desordenada, silenciosa. Com una porta que es tanca abans d’haver pogut obrir-la.
A nivell mèdic, em van atendre, per suposat. Però l’atenció va ser confusa. El meu ectòpic era molt inusual i els protocols no estaven clars. En alguns moments vaig sentir que ni tan sols sabien quin era el següent pas. I quan la teua salut està en risc, el que necessites no és només que t’atenguen, necessites sentir que t’entenen. I en algunes ocasions no va ser el cas.
El sistema no sap què fer amb nosaltres. Amb les dones que no acabem el trajecte. No hi ha espais diferenciats, ni suport emocional, ni protocols específics. No hi ha baixa laboral reconeguda si no hi ha intervenció quirúrgica. Tot pareix que es gestiona com si fóra un simple tràmit mèdic. Però no ho és.
I tot això es fa més difícil per com es viu en el sistema sanitari. Compartir sales d’espera amb dones embarassades, amb les seues panxes, les seues carpetes, les seues converses d’il·lusió. Entrar als monitors i escoltar els batecs dels nonats, mentre a tu t’han dit que dins teu no n’hi haurà cap. Sentir-te invisible en un lloc que parla només d’alegria, quan tu estàs vivint una pèrdua.
El dolor no depén de les setmanes, ni de si havies triat nom, ni de si havies fet plans. El dolor depén del que esperaves. I jo no esperava això.
A més, no totes les dones que passen per una consulta de ginecologia ho fan des del desig de ser mares. De vegades ho estàs però no pots. O no vols. O et fa por. I és igualment legítim. Reduir l’obstetrícia a la felicitat de la maternitat és negar tota una part de la realitat: la de qui pateix, la de qui dubta, la de qui perd o la de qui decideix no seguir.
El sistema sanitari està preparat per a moltes coses, però encara li falta molta humanitat quan es tracta de processos com aquest.
Algunes vegades, als reconeixements, m’atenia una persona diferent. Un nou obstetra. Un nou rostre. Un nou to. I jo, repetint la mateixa història, una i una altra vegada, com si no estigués escrit en cap lloc. Com si no importara el que m’havien dit el dia anterior. I això, en una situació tan delicada, desgasta molt. Perquè no sols expliques una realitat mèdica, sinó un dol que acabes de començar, i que es fa més dur cada vegada que l’has de contar.
No podem ser tractades com expedients oberts i tancats segons el torn del professional que hi haja. Som persones que estem vivint un moment difícil i que necessitem sentir-nos acompanyades, reconegudes, escoltades.
I a tot això s’hi afegeix l’angoixa de no poder recuperar la normalitat. Ja no estic embarassada, però el meu cos encara no ha acabat aquest procés. Estic pendent d’una operació, una intervenció imprescindible per a poder tornar a intentar-ho. No puc passar pàgina. No puc començar de nou. Continue vivint en pausa. I això pesa. Pesa més del que pareix.
Per això, demane que la pèrdua d’un embaràs, encara que siga incipient, tinga un espai propi, humà i digne dins del sistema sanitari. Que se’ns aparte de l’alegria quan necessitem silenci. Que no se’ns demane rapidesa quan estem trencades. Que hi haja empatia, no només protocols. Que hi haja atenció personalitzada per a cada cas. Que es veja el que ara mateix ningú vol mirar.
“No vaig parir. No vaig criar. Però vaig perdre. I això també mereix ser cuidat”. Fa temps vaig llegir —o potser vaig escoltar— aquesta frase. No recorde on ni quan, però si sé que fa uns dies l’he pogut entendre.
