Article d’opinió | Josep Lluís del Alcázar, Lluita Internacionalista
Des de la provocació de VOX a Vallecas, les cartes d’amenaça amb bales a Pablo Iglesias i la provocativa i xulesca negativa de Rocío Monasterio, el debat ha pres encara més força. L’extrema dreta és una realitat i una amenaça directa no només per les seves polítiques patronals i neoliberals en l’economia i per la reivindicació directa del gran nacionalisme espanyol, catòlic i franquista, sinó també pels seus atacs racistes, homòfobs i masclistes. Ja ho vam veure amb creixement de Vox a les últimes eleccions catalanes i passa el mateix a les projeccions de les enquestes estatals. I més enllà de Vox també és important com els seus plantejaments influeixen sobre els altres partits, en el gir del PP d’Ayuso a Madrid, o, encara pitjor, la prohibició -com demanava VOX- dels actes del 8 de març a Madrid per part del Govern «més progressista”, que Podem va “acatar”. No minimitzem en absolut, l’amenaça que Vox i l’extrema dreta suposen per als i les treballadores.
L’extrema dreta creix avui perquè vivim en una situació de brutal crisi econòmica i política i la resposta dels partits que han estat el pilar del règim des del final del franquisme ja no convencen una majoria. Les classes populars viuen una desesperació en situacions límits, amb una profunda polarització social i sectors del capital financer i del règim, impulsen les seves polítiques de divisió i de provocació per evitar que els de baix s’uneixin per fer-los fora del poder. És cert que és un fenomen mundial (Le Pen, Salvini, Trump, Bolsonaro …) però també és cert que l’extrema dreta agrupada avui en Vox, va viure durant anys a l’interior del PP, i és l’instrument polític d’un sector molt significatiu de l’aparell d’estat (exèrcit, policia, Guàrdia Civil, jutges …) que va quedar intacte del franquisme per obra i gràcia de la traïció del pacte de la transició, per tant, com a instruments de poder. Prova d’aquesta continuïtat amb l’aparell franquista, són les amenaces de mort a Pablo Iglesias, a Marlaska, i la directora general de la Guàrdia Civil, Maria Gámez, un pas més en el que ja havíem vist en els xats dels militars que demanaven afusellaments o els que reclamavenper carta al rei, un canvi de govern -uns i altres impunes-. L’extrema dreta arribarà a ser feixisme, quan el capital es vegi acorralat per la lluita de classes i hagi de baixar als carrers per combatre l’amenaça d’un aixecament dels i les treballadores. Mentre, tracta de gestionar amb mà de ferro des de les institucions burgeses.
Entre els i les treballadores i la joventut es fa la pregunta de com parem l’extrema dreta? Hi ha qui respon: a l’extrema dreta se l’ha d’ignorar. Però, com podem ignorar la tercera força política en escons, que certament treu molt bons resultats en els barris més rics, però que va penetrant en aquells barris populars més castigats, i fins i tot intenta fer peu a la mateixa classe obrera, amb el seu sindicat Solidaridad?. Ignorar és permetre que segueixi construint-se mentre que tanquem els ulls per a no veure-ho … ¿fins que sigui irreversible?
S’imposa enfrontar-la, però com? Agrupant-nos per combatre-la. ¿Un front antifeixista? Però aquest front polític i de moviments no pot identificar-se en la política de «demòcrates contra feixistes«, perquè el que estem fent és blanquejar forces que són directament responsables de l’avanç de Vox, de manera que el que pretenem treure per la porta ens entra per la finestra. Rebutgem un front polític amb partits de la burgesia. Estem per un front antifeixista des de la independència de classe.
Des de l’esquerra el cartell de Vox escandalitza per la criminalització dels menors immigrants. És cert. Però també és greu que moltes àvies cobrin poc més de 400 euros. Per això, no n’hi ha prou de denunciar la criminalització dels joves immigrants sinó que cal aixecar una política perquè no hi hagi pensions de misèria, perquè si no es fa, el discurs fàcil i d’enfrontament de Vox, continua . El mateix passa amb els serveis socials. Apunta Vox: els immigrants es queden amb els serveis socials, i això no és cert, però la veritat és que els serveis socials són escassos i no hi pot haver una altra política des de l’esquerra que exigir-los, enlloc de justificar el repartiment de la misèria. Per això hem denunciat que la manca d’aquestes polítiques en un govern de suposada esquerra amb el PSOE i Izquierda Unida-Podemos, aplana el camí a l’extrema dreta als barris obrers i populars.
Des del PSOE, Mas Madrid i Podemos se’ns explica que al feixisme se’l derrota amb el vot el proper 4 de maig. Per a nosaltres les eleccions eren l’oportunitat d’avançar en la construcció d’una candidatura per la ruptura amb la Monarquia i el capitalisme. Això no ha estat possible. Què fer? ¿Rebutjar el vot perquè no hi ha cap opció progressiva en aquestes eleccions? No creiem que això ajudi a crear-la. Tampoc és cert que tots els partits són iguals. Un vot contra la dreta del bifachito, que necessàriament ha de ser des de la crítica a aquests partits, convençuts que de guanyar caldrà enfrontar a aquest hipotètic «govern d’esquerres» des del primer dia, perquè la seva política, com demostren dia a dia en el Govern central, no vol ni trencar amb la monarquia ni amb el capitalisme, i seguirà gestionant la crisi al servei de les grans empreses i a costa dels i les treballadores i alhora, mantenint la misèria, seguirà alimentant Vox. Sota aquest govern, el feixisme seguirà creixent i caldrà aturar-lo amb la mobilització i la construcció d’una veritable esquerra obrera i popular.
Vox a més, viu de la provocació, guanyant a través d’ella els espais que no guanya d’una altra manera: així la taula que volen posar als jardins de Yolanda González, estudiant i companya nostra, assassinada pels feixistes en la transició; així a les taules i actes als barri, és on els hem de combatre, defensant els nostres barris. Cal aïllar-los amb la mobilització de masses. Vallecas marca el camí. 5000 joves i treballadors/es van sortir a mobilitzar-se contra l’acte de provocació de presentació de la campanya de Vox. L’evidència va ser tal, que eren només uns pocs i rebutjats massivament pel barri, que Abascal va haver de suspendre l’acte, intentant revertir el fracàs buscant el xoc directe amb els antifeixistes, cosa que li va permetre -com no!- la policia, que li va obrir el cordó policial que els separava i va acabar detenint joves antifeixistes. L’escena es va repetir en altres barris i localitats de Madrid, amb més detinguts/des per la policia. Exigim la seva llibertat i la retirada de tots els càrrecs!
