Article d’opinió | Teresa Roca
“La violència engendra violència”
(de “La taronja mecànica”)
Quan jo era xiqueta (i no tan xiqueta) qualsevol dia de celebració que portava el títol de “dia de…” s’acompanyava de noms de sants, festes patronals o efemèrides institucionals. Van haver de passar bastants anys (jo ja era una dona adulta) per a conèixer dates que commemoraven reivindicacions i no celebracions religioses.
Recorde que la primera data que jo vaig celebrar fora dels àmbits als quals estava acostumada va ser el dia 30 de gener, el dia de la Pau, que recordava la mort de Gandhi. Li va seguir el dia 8 de març, quan comencem a dedicar un dia de l’any en l’escola a la dona treballadora. Encara tardem més temps a començar a familiaritzar-nos amb el 25 de novembre. No sabria dir en quin any ho vaig commemorar per primera vegada, però va ser posterior.
A partir d’ací comences a llegir i a escoltar i vas trobant detalls, característiques que obrin el ventall del concepte de violència, i del concepte de violència contra la dona, descobrint particularitats que coneixes però que fins a un moment determinat no tenen nom encara.
Això és el que va passar per exemple quan es va produir el parricidi de Tenerife, el de la dues xiquetes llançades a la mar de les quals només es va trobar el cos d’una. Comencem en aqueix moment a escoltar el terme “violència vicària” que la majoria de persones no havia escoltat i que la minoria no li havíem prestat tanta atenció.
En aqueix moment vaig començar a llegir sobre les classes de violència que hi ha i la veritat que és un camp més ampli del que m’haguera agradat trobar. Vaig recordar en aqueix moment l’exemple que ens posaven en les classes de llengua quan ens deien que els esquimals tenien no sé quants vocables per a designar la neu. Ells amb una paraula defineixen característiques de la neu que a nosaltres no se’ns ocorrerien, i això passa perquè la neu és una cosa quotidiana, habitual en la seua vida. Vaig pensar, doncs, que d’alguna manera la violència ens ha d’acompanyar més del que pensem quan hi ha tan diversa varietat i tan àmplia nomenclatura… per desgràcia.
Vaig començar per tafanejar sobre el tema en publicacions de l’ONU.
Començava la informació per distingir diferents termes que a vegades s’usen sense saber bé el seu contingut. Per exemple explicava la diferència que ells establien entre “violència de gènere” (danyar a algú per raó del seu gènere, proposant aquesta pàgina poder utilitzar aquest vocable per a descriure la violència contra les poblacions LGBTQI+) i “violència contra les dones i xiquetes” (valorada com una de les més generalitzades, dirigida específicament sobre dones i xiquetes )
A partir d’aquesta introducció feia una exposició de les diferents varietats de violència (econòmica, psicològica, emocional, física, sexual…).
D’elles em va cridar l’atenció l’apartat de “cultura de la violació” on s’explicava el nociu que arriba a ser per a una societat normalitzar i justificar la violència sexual: una cosa massa freqüent, per desgràcia, i al que hem de prestar una atenció especial per a no caure en què ens passen desapercebuts els detalls que alimenten aquesta normalització.
Un altre aspecte cridaner va ser llegir sobre la mutilació genital femenina: Es classifica per primera vegada com a violència en 1997!… 1997!!. I gràcies a una declaració conjunta de l’OMS, UNICEF i UNFPA.
El més recent era la classificació de les modalitats de violència en línia o digital: ciberassetjament (enviament de missatges intimidatoris o amenaçadors), sexteo o sexting (enviament de missatges o fotos decontingut explícit sense comptar amb l’autorització de la persona destinatària) i doxing (publicació d’informació provada o identificativa de la
víctima).
A partir d’aquesta pàgina em vaig trobar amb la classificació que proposa José Sanmartín. Ell proposa una classificació atenent diferents criteris: segons la mena de mal causat, segons la mena de víctima i segons l’àmbit on ocorre. En aquesta taxonomia em va cridar l’atenció uns tipus de violència en les quals la víctima si a més és dona veu la seua situació encara més complicada. Estaríem parlant de la violència exercida contra les persones majors o l’exercida contra persones amb discapacitat, per exemple.
En l’apartat de violència a través del ciberespai Sanmartín aclaria termes com el grooming: adults que es guanyen la confiança de xiquetes i xiquets amb finalitats de satisfacció sexual a més de citar els vocables que abans hem anomenat en aquesta mena de violència.
I, després d’aquesta revisió, amb tanta varietat de violència, em vaig reafirmar a proposar-me a mi mateixa estar més atenta a captar-la i a valorar-la, a saber reaccionar, a tindre el llindar més baix en la meua vida quotidiana per a intentar no exercir-la, no normalitzar-la ni admetre-la.
Perquè a part del drama del magnífic assortiment de violències que es poden exercir , tenim la xacra de saber que en el cas de la dona no respecta fronteres ni cultures, circula sense passaports ni visats com ens explica Kofi Annan (Nobel de la pau 2001):
“La violència contra la dona té un abast mundial i es presenta en totes les societats i cultures, afectant la dona sense importar la seua raça, ètnia, origen social, riquesa, nacionalitat o condició”
Així és, exactament així… per això defensem que quan agredeixen a una, ens agredeixen a TOTES.
