Article d’opinió | Xavi Delgado Franco, Geògraf – Tècnic en disseny estratègic
L’Ecumene es pot definir com la part habitable del món i, en contraposició, l’anecumene està format per aquells llocs on viure és impossible o molt complicat per a la majoria de la humanitat. Es sol considerar com a element definitori d’un i d’altre la capacitat o no d’allotjar població estable i permanent. Així, l’anecumene inclouria els deserts, les zones gelades, punts d’elevada altitud, parts de les selves tropicals, etc.
Però, hi ha un anecumene derivat de l’acció i presència humana. Punts contaminats per la radioactivitat o residus perillosos, per exemple. Zones a la que l’explotació indiscriminada d’aqüífers causa una sequera estructural o que el sòl s’enfonse per un fenomen conegut com a subsidència (més info ací). Els punts afectats pels terratrèmols continus associats al fracking podrien entrar també en aquesta vergonyosa llista. Ací, al nostre país, tampoc som uns espectadors més del fenòmen: amb la construcció indiscriminada hem aconseguit convertir zones inundables en barris ben poblats o, amb una gestió errada, hem augmentat en bona part del territori el risc d’incendis de quinta i sexta generació. Un tret comú a bona part d’aquests riscs creadors d’anecumene és que estan íntimament relacionats i imbricats amb el canvi climàtic.
Un dels problemes més greus associats al canvi climàtic des d’una perspectiva territorial i local és que és molt difícil comprendre quins són els seus efectes i el seu abast. El clima és un sistema molt complex. De moment, sabem que l’escalfament global està agreujant determinats fenòmens climatològics i meteorològics amb un augment de les sequeres i pluges catastròfiques en el nostre entorn i que el risc de desertització en el nostre territori és cada dia més elevat. No disposem encara d’unes xifres fiables sobre el que han suposat les riuades de la DANA de la tardor de 2024. De moment 225 persones mortes, vivendes arrasades, infraestructures destruïdes, vehicles perduts, empreses, negocis i collites molt afectats… Uns mals que no sabem quantes vegades més podríem soportar sense col·lapsar com a societat. Un anàlisi raonable sols ens pot portar a la conclusió que cal fer allò necessari per frenar o, al menys, mitigar el canvi climàtic. Potser en algun moment arribe una solució tecnològica que solucione el problema eficaçment, però mentre esperem -i per si de cas no arriba- hem de fer tot el que estiga en la nostra ma.
En la darrera dècada, a tot el que s’acaba de descriure, s’ha afegit un nou anecumene: el digital. Hi ha un component afegit que cal també considerar: el segle XXI es podria definir com aquell moment històric en que a la barra d’un bar podràs escoltar a la mateixa persona dir que ja no plou o no venen hiverns com els d’abans, que la calor de l’estiu ja no és normal… per acte seguir afirmar que el canvi climàtic no existeix i és un invent dels ecologistes i les elits de l’agenda 2030. Fa dues dècades pensàvem que internet seria una eina alliberadora i les primeres xarxes socials anaven a convertir-se en eines d’intercanvi igualitari que permetrien donar a llum una nova era de coneixement… Però, la dictadura de l’algoritme ha fet que bona part d’elles es convertisquen en un espai tòxic dedicat a replicar i expandir mitssatges d’odi i desinformació en funció de qui és el propietari i qui posa més diners per promocionar els seus interessos particulars. La toxicitat en xarxes socials està posant en perill el nostre futur com espècie. Negar el canvi climàtic és fer que el risc de les catàstrofes que se li associen puje i això es paga en vides i altres pèrdues que no volem. Així hem vist com trolls, bots i d’altres amenacen a la gent que treballa a agències meteorològiques o a científics que estudien el clima. Si algú ha de ser objecte de crítica són aquelles persones i entitats que per acció i omissió estan propiciant que no es faça tot el que cal front al canvi climàtic, són ells qui posen les nostres vides i bens en perill, no aquelles persones i institucions que ens prevenen i ens mostren solucions possibles.
No se quina potser la solució definitiva a aquest ecosistema tòxic que ens costa tant, però trobe que denunciar i deixar de seguir els perfils d’odi, les mentides i les fake news és un bon inici que podem mamprendre tots. També que comencem a cultivar el nostre esperit crític: contrastar les notícies que ens arriben, investigar com treballa la ciència i comprendre que és més de fiar -tot i les possibles errades que es puguen fer- que qui ha redactat des de l’anonimat un missatge del que no aporta cap prova… No oblidem que en una societat democràtica som nosaltres qui decidim, però també tinguem la responsabilitat de decidir des del coneixement i la informació
