En ple segle XXI, la societat té accés a més informació que mai gràcies a la revolució digital i les xarxes socials. Tanmateix, aquesta mateixa era que prometia democratitzar el coneixement s’ha convertit en un terreny fèrtil per a la desinformació. Com és possible que, envoltats d’eines tecnològiques i fonts d’informació instantànies, siga tan difícil discernir la veritat? La resposta es troba en una combinació de factors socials, tecnològics i psicològics que converteixen l’excés d’informació en un repte.
Un dels problemes principals és l’excés d’informació al qual estem exposats diàriament, un fenomen conegut com a infoxicació. La quantitat desbordant de continguts dificulta la capacitat de les persones per processar, analitzar i verificar allò que consumeixen. En aquest escenari, la desinformació es pot filtrar fàcilment, aprofitant les presses, la saturació informativa i la manca de pensament crític.
A això cal afegir-hi el paper central de les xarxes socials en la propagació de notícies falses. Aquestes plataformes estan dissenyades per maximitzar el temps d’interacció dels usuaris, i els seus algoritmes prioritzen continguts polèmics o emocionals, ja que són més susceptibles de ser compartits. Això afavoreix que la desinformació viatge més de pressa i arribe a més gent que la informació rigorosa, que sovint no genera el mateix nivell d’impacte emocional.
El disseny algorítmic de les plataformes també crea un altre fenomen conegut com a cambres d’eco. Els usuaris tendeixen a veure continguts que reforcen les seves creences prèvies, ja que aquests són els més suggerits per les eines digitals. Aquesta falta d’exposició a opinions divergents perpetua la desinformació i dificulta que les persones qüestionin allò que consumeixen.
Tot i això, no tota la desinformació és fruit de l’atzar. En molts casos, és utilitzada de manera intencionada per part d’actors polítics, econòmics o socials que busquen manipular l’opinió pública. Mitjançant l’ús de bots, comptes falsos i campanyes organitzades, es difonen notícies falses amb objectius concrets, com ara polaritzar la societat, influir en eleccions o desacreditar adversaris.
La psicologia humana també juga un paper crucial. Les persones solen buscar informació que confirme les seves creences prèvies, un fenomen conegut com a inclinació de confirmació. A més, tendim a reaccionar amb més força a continguts que ens desperten emocions intenses, com la por o la indignació. Aquestes emocions, sovint vinculades a la desinformació, faciliten que aquestes notícies siguin compartides sense verificar-les.
La situació es veu agreujada per la pèrdua de confiança en els mitjans de comunicació tradicionals. Moltes persones perceben aquests mitjans com a esbiaixats o manipulats per interessos concrets, i busquen alternatives que, en molts casos, són menys fiables. Aquesta desconfiança genera un buit informatiu que sovint és omplert per fonts poc rigoroses o conspiratives.
La pressió per ser els primers en informar, especialment en el món digital, ha sacrificat sovint la verificació. Un error o una notícia falsa pot recórrer el món abans que arribe la correcció, que habitualment no té el mateix impacte ni abast.
Solucions per combatre la desinformació
Malgrat aquests reptes, hi ha estratègies per abordar la desinformació. La promoció de l’educació mediàtica és essencial per ajudar les persones a desenvolupar una actitud crítica davant la informació que consumeixen. Això inclou aprendre a identificar fonts fiables, verificar continguts i entendre com funcionen els biaixos informatius.
Les plataformes digitals també han d’assumir un paper més actiu en la lluita contra la desinformació. Això pot incloure millorar els mecanismes de verificació de continguts, ajustar els algoritmes per prioritzar fonts fiables i limitar la propagació de notícies falses. A més, l’ús d’eines de fact-checking pot ajudar a desmentir de manera eficaç la informació incorrecta.
Davant el tsunami de dades, la clau rau en ser crítics, escèptics i conscients de com consumim i compartim informació. Només així podrem revertir la paradoxa de viure en un món hiperinformat però desinformat alhora.
