Article d’opinió | Antonio Bataller
Quasi va sorgir la peculiar notícia al mateix temps que la de la maternitat d’Ana Obregón. Com ja sap fins a l’últim ésser humà a l’estat espanyol i part de l’estranger, l’actriu-biòloga-model torna a ser una feliç mare amb vora setanta primaveres; bé, ara diuen que de manera simultània també és iaia… caram, a priori sembla una entelèquia o, almenys, un despropòsit: s’hi pot ser alhora mare i àvia de la mateixa xiqueta? Només el fet d’intentar entendre-ho ja solta un tuf freudià i surrealista que és per a fer-s’ho mirar amb calma.
Amb tot, mil·lennis abans de tindre lloc aquesta rocambolesca situació familiar ordida per l’audaç Ana Obregón, la mitologia clàssica ja havia tractat el concepte simultani de mare i iaia: la deessa Gea (Mare Terra, l’origen de tot) va copular amb el seu fill Urano i, fruit d’aquesta incestuosa trobada de plaer proscrit, va nàixer la primera generació de titans, entre els quals estava Crono (sense ´s´, l’altre déu grec és Cronos, el del temps). Crono, déu de les estacions i les collites i pare, entre altres, del popular Zeus, tampoc estava massa en els seus cabals i, en assabentar-se de les peculiaritats del seu arbre genealògic, va buscar son pare quan estava al llit in media res amb la parenta, i minjançant una corbella ja podem imaginar què li va fer a la bossa escrotal paterna. Per tant, Gea era al temps mare i àvia de Crono. I no acaba ací el paral·lelisme amb l’Obregón, perquè Urano, fill i partenaire, va ser creat per Gea —no engendrat per la via convencional—, i la filla-neta de l’Obregón que està monopolitzant les portades de la premsa rosa també ha estat engendrada, com és ben sabut, sense coit per mig.
Però deixem la maternitat més cotitzada del moment per a les tertúlies de café i considerem una altra notícia que, com ens hem referit adés, va eixir uns dies abans de l’exclusiva de la biòloga. Estem preparats? Ací va: un senyor holandés ha resultat ser el pare confirmat d’almenys 550 fills. Més que una família nombrosa, pareix una pedania o, fins i tot un poble, no? 550 vs. una filla-neta —açò sí, més mediàtica— d’Ana Obregón. El donant d’esperma, un tal Jonathan M., se’n va saltar tots els filtres que limiten a Holanda el màxim de vint-i-cinc fills concebuts per pare.
El límit de fills per donant hi està molt definit per dos motius lògics: per a evitar el risc d’un incest casual per pura estadística, i per l’alienació que podrien patir els germans del mateix pare donant si volgueren conéixer-se en el futur tots ells, a causa d’una possible crisi d’identitat personal.
Per cert, també s’ha confirmat que alguns dels fills o filles del prolífic progenitor holandés han nascut a Espanya; va, verbalitzem la hipòtesi que potser ja ha fet seua algun lector o lectora: i si la cigonya ha soltat alguna de les criatures a Xàtiva? Seria una curiosa emigració dels gens que van pul·lulant per tot arreu, com una nova forma de turisme genètic, de proveta en proveta.
Però no acaba ací la cosa pel que fa al descontrol de natalicis originats als Països Baixos, perquè des que s’hi va començar a utilitzar les noves tècniques d’ADN en 2017, s’han destapat curioses paternitats. En concret, hi ha tres ginecòlegs de clíniques de fertilitat que, davant la manca de donacions anònimes dels particulars, van tindre la feliç idea d’aportar-les ells mateixos de la seua pròpia collita, és a dir, motu proprio, convertint-se així en pares no sol·licitats. Els facultatius neerlandesos assenyalats per aquestes dubtoses pràctiques són Jan Karbaat, Jan Wildschut i Jos Beek, els quals són pares donants, òbviament sense permís de les mares, de 80, 34 i 21 fills respectivament. Són com el cucut (el cuco en castellà), eixe ocell que fica els seus ous en nius d’espècies alienes perquè els crien per ell.
En tot cas, aquestes poligestacions d’un mateix pare són adients per a recordar que l’índex de creixement vegetatiu a l’estat espanyol és negatiu, és a dir, hi ha més defuncions que naixements. En 2021, el balanç hi era de -113.023 ciutadans menys en total, amb una mitja d’1,19 fills per mare segons l’INE (Instituto Nacional de Estadística). Per tant, si la població està envellint-se i no s’hi renova amb les noves generacions, tal volta el perfil d’aquests onanistes holandesos, perdó, donants altruistes, i un grapat més com ells podrien repoblar la societat… El problema pot vindre si tots els fills repartits per tot arreu s’hi posaren d’acord a conéixer-se, perquè si —una mera hipòtesi— tinguera lloc un cas semblant a Xàtiva, potser haurien d’arrendar la plaça de bous ¾mira, així li donaríem eixida¾ per a poder celebrar com cal el populós esdeveniment familiar.
Veritablement, és difícil d’entendre, tanmateix, aquesta mena de poligestació vocacional, atés que si bé la meta és idèntica —un preciós xiquet o xiqueta molt esperats i estimats—, no suposa el mateix exercici hedonista, respecte al progenitor, el fet de recórrer a l’ancestral tècnica onanista que rematar la feina en sentit bíblic, amb els inexcusables preliminars inclosos.
Així, com en tantes altres ocasions en la vida, la realitat supera la ficció. Ja en 1932 Aldoux Huxley va vaticinar els naixements sense còpula, via proveta, en la seua cèlebre novel·la
de ciència-ficció Un món feliç, però dubte molt que poguera imaginar-se aquests extrems.
Ara, una dona de seixanta-huit anys té una filla que en realitat és la seua neta perquè està concebuda amb el seu fill, que va morir fa tres anys. La realitat supera o no la ficció? (Sí, ja sé que volia obviar el tema de la biòloga, però resulta que estic rematant aquest article enmig precisament d’una acalorada tertúlia de café que està tractant l’assumpte, no puc fugir-ne).
El periple vital de la filla-neta i, al temps, el de la mare-àvia és tan sinuós com el galimaties legal que envolta aquesta singular peripècia familiar. Si anem a l’essència, no obstant això, podem reduir-lo a dos fets que no són autoexcloents: la legítima i natural necessitat de ser mare, i un aparent altruisme que possiblement camufla la transacció comercial d’un ésser humà.
En fi, dins del surrealisme quotidià al qual no podem sostraure’ns, en tenim dues polèmiques de tertúlia per al café: la maternitat subrogada —altruista o amb ànim de lucre, tot és opinable—, i la polipaternitat de proveta; les dues al mateix preu, i sense parlar, de moment, de política tot i estar ja immersos en plena campanya electoral.
