Article d’opinió | Josep Maria Sebastià Domenech, secr. Comarcal de Bloc i portaveu comarcal Compromís
Avui he estat al museu de Xàtiva i davant del quadre del nefast Felip Vé “el Borbó” no he deixat de pensar en el any 1707: en la desfeta d’una nació, la pèrdua de les nostres llibertats.
Felip V després d’imposar-se militarment a les institucions valencianes que havien optat per l’altre candidat a la corona -Carles d’Àustria- va invocar el “dret de conquesta” i va acusar de rebels a qui no havia fet altra cosa que aplicar la legislació vigent. Així va manifestar la seua voluntat de “reduir tots els seus regnes a les lleis de Castella” abolint els furs amb els decrets de Nova Planta que implantaren el seu règim absolutista destruint les institucions que protegien els drets polítics i legals de les valencianes i els valencians.
L’arribada de l’estat liberal el segle XIX no va recuperar el marc legal anterior, sinó que va consagrar el Regne constitucional d’Espanya com un règim polític únic, uniforme i centralitzat, herència directa de l’antiga monarquia absoluta borbònica que sols volia reconèixer una nació amagant la resta. Amb la Constitució Espanyola de 1978 i l’aprovació dels Estatus d’Autonomia es va consolida l’actual sistema espanyol de descentralització politicoadministrativa en comunitats autònomes, sempre basat en darrera instància en què la sobirania emana d’una única i uniforme nació espanyola a la que s’integren les diverses nacionalitats. Problemes com el finançament valencià que ens deixa sense recursos tot i pagar impostos com la resta o determinats dèficits en infraestructures deriven directament de la nostra mai recuperada pèrdua de capacitat de decisió en les institucions estatals.
La lloa als maulets que perderen la vida en defensa de les llibertats nacionals és un homenatge que ens retem els hereus d’aquells lluitadors contra l’absolutisme centralitzador de Felip V. Els partidaris de la desmemòria apel·len sempre al mateix argument: “Nosaltres no mirem el passat, mirem el futur”. Però les coses s’han d’explicar bé. Qui creu que no es va perdre res en 1707 mai no podrà entendre la commemoració del 25 d’abril. No es reivindica una derrota ni la nostàlgia del que es va perdre, es reivindica el nostre dret a poder participar al nostre destí com a poble. El 25 d’abril la demanda dels valencians i les valencianes de recuperar llibertats i el poder de decisió perduts per projectar-los cap al futur. Com seria el nostre camp si el ministeri haguera de respondre davant les institucions valencianes? I la nostra indústria? I quantes altres coses? I si qualsevol de les coses que he esmentat requereixen la lluita constant, hi ha un dret que a hores d’ara és primordial i urgent, i és el de recuperar el poder de decisió sobre els nostres diners, els diners de les valencianes i els valencians.
Sóc dels que pense que el sentiment d’estima al meu país (el País Valencià, per si algú ho dubta) no es limita a agafar la senyera el dia de festa, sinó a la lluita constant i diària pels drets nacionals del nostre poble. Com diu la cançó : “Lladres que entreu per Almansa […] ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu”, la subjugació a Madrid (que se’ns ven com un sentiment d’unitat d’un nacionalisme espanyol que realment és uniformador castellà), ens porta molts problemes. A hores d’ara, a banda de l’intent de suprimir la nostra cultura i la nostra llengua, el fet més sagnant és la manca de finançament que té la nostra autonomia, que a més està governada per polítics que han pensat més en la seua promoció i els grans esdeveniments que per lluitar pel que ens correspon. Som l’única autonomia que té el PIB per baix de la mitjana estatal que a més dóna més del que rep. Moltes valencianes i valencians quan es parla de finançament autonòmic creuen que son dèries d’altres autonomies governades per partits ‘nacionalistes’ (com si els partits que governen en Madrid no foren nacionalistes espanyols) i ni tan sols pensen que també era un tema que ens afecta ací, perquè els polítics que ens han governat han estat sempre subjugats al que els manen des de Madrid, com a molt han protestat un poc quan el partit que manava en Madrid era diferent del que manava ací. Cal que les coses comencen a canviar, que desperte el nostre poble i que tots els dies siguen 25 d’abril.
