Aquests darrers dies s’estan multiplicant les notícies sobre el trasllat d’un arxiu borgià de València a Barcelona
Jesús Eduard Alonso i López
president de l’AAV
Unes notícies altament polititzades per les diferències de concepció i l’enemistat declarada entre el Partit Popular de València, en el govern de la Generalitat, i Acció Cultural del País Valencià. Des de la nostra professió d’arxivers voldríem fer algunes consideracions sobre els temes tractats i intentar portar la discussió a un terreny més racional.
D’entrada, és precís dir que no estem parlant d’un arxiu pròpiament dit. L’Arxiu del que se’n parla, és en realitat una part concreta de l’Arxiu Secret del Vaticà, l’Archivum Secretum Apostolicum Vaticanum, a Roma, la qual es va repoduir digitalment a través d’un conveni, les clàusules del qual no coneguem. Tampoc no sabem si són o no públiques.
D’entrada, doncs, no va a traslladar-se cap arxiu de València a Barcelona sinó una reproducció digital de part del mateix. L’arxiu i el seu propietari legítim roman, com és lògic, a Roma.
Una altra qüestió és que l’Institut d’Estudis Borgians, auspiciat per Eliseu Climent, no haja pogut rendibilitzar el gran guany que va significar la reproducció d’una gran quantitat de documents fins aleshores de difícil accés. Malauradament, aquest institut no ha trobat resposta en les institucions valencianes a l’hora de promoure i fer viables un seguit d’investigacions que aquests documents permetrien. És un problema comú a molts investigadors i entitats que topen amb la incomprensió i les mancances pressupostàries.
Tanmateix, ‘suum quique’: a cadascú el seu. És trist que Eliseu Climent haja predicat en el desert, cosa malauradament habitual en el nostre País; però el seu és un problema d’investigació, no d’arxiu. I si és un problema d’arxius que compte amb el criteri dels arxivers i que no els confonga amb els historiadors.
D’altra banda, el govern valencià no hauria de parlar d’arxius únicament a la contra, com a reacció davant de problemes de gestió i/o identitaris. No és qüestió que ens recordem de Santa Bárbara quan trona. És realment trist que els grans arxius de la nostra comunitat es troben en un estat de funcionament gens envejable; que moltes conselleries de la Generalitat manquen de servei d’arxiu. Que el port de València, el primer del mediterrani, no tinga cap professional al front del seu fons documental com tampoc no l’ha tingut ni el té una empresa pública amb més de 1500 treballadors, com era Canal 9. I així podríem fer una llarga llista. Ací és on deuríem avançar: en l’atenció quotidiana, normal i lògica del nostre patrimoni documental, històric i de gestió, sense haver d’esperar a una polèmica farcida de falàcies i de teatre polític per fer pronunciaments que es quedaran, d’ací a pocs dies, en mera lletra d’hemeroteca i no en actuacions útils per al futur del nostre patrimoni documental.
Els arxius no haurien de ser un arma llencívola en mans d’uns o uns altres sinó uns centres documentals amb els mitjans adients i amb els professionals qualificats que puguen donar el servei necessari i exigible a la ciutadania i a la comunitat científica. És ací, i no en un altre lloc, on rau el problema real.
La lliçó o moralina que hem de traure és que aquesta mena de polèmiques poden ser positives si suposen una major atenció real cap als arxius i una millora de la seua accessibilitat i rendibilitat; però és negativa si el que estem fent, tots, és pur teatre. Manifestacions i esquinçaments de vestidures que no porten enlloc, que no van a suposar una millora real en l’atenció dels arxius i del patrimoni documental que, aquest sí (i no l’Arxiu Vaticà, amb el qui es pot acordar el que siga) està sota la responsabilitat i plenes competències de la Generalitat i de les organitzacions de la nostra comunitat.
Jesús Eduard Alonso i López
president de l’AAV