Article d’opinió dels treballadors del Centre Ocupacional Aspromivise de Xàtiva
Els qui escrivim aquest article som treballadors d’un sector que a l’igual que tants altres està tocat per la crisi, treballem per a persones que a l’igual que tu i que jo tenen il·lusions, tenen sentiments, pateixen decepcions i, encara que no ho cregam, són molt conscients del mal moment econòmic que estem vivint… Patim retallades en pressupostos, retards, impagaments de salaris, EREs… Però a més a més ells estan patint la “decretitis”, és a dir, pateixen una malaltia legal que fa que les teues aspiracions, les teues expectatives, la teua feina, els teus amics…, en definitiva la teua vida puguen canviar d’un dia a un altre i no per decisió pròpia, sinó a colp de decret, a colp de noves normatives i acreditacions de centre, de manca de recursos d’una banda i incompatibilitats entre recursos per l’altra, deixant que un conveni acabe en un somni d’estiu.
Patint, a l’igual que tots, d’aquesta burrocràcia que ens inunda i que oblida que tot allò que escrivim en un full pot canviar per complet el teu futur, el futur de moltes persones amb nom i cognoms; una burrocràcia que serveix per amagar la covardia de no haver de vore la decepció, la tristor i la impotència d’aquestes persones en conéixer les decisions polítiques centrades en xifres econòmiques i no en persones.
Tot açò amb la finalitat de fer canviar la fi que té un recurs com ara són els Centres Ocupacionals, els quals avui ofereixen una teràpia laboral adaptada a les característiques individuals de la persona, utilitzant com a mitjà feines artesanals, treballs amb noves tecnologies, feines subcontractades per empreses externes i on, a més a més, ofereixen una atenció psicològica, fisioterapèutica i esportiva.
Algú canviaria aquest servei per un altre model de Centre Ocupacional on els professionals que treballen per acompanyar-te en les teues habilitats i limitacions passaren a ser merament subministradors de menjar, vigilants del w.c. i encarregats de que passes el temps el més tranquil·let possible…? Sí…, això ens sona d’alguna cosa, veritat? Eixos serveis tenen un nom i van desaparéixer fa uns anys: Psiquiàtrics. Durant tant de temps treballant pels drets de les persones amb discapacitat, treballant per fer-los entendre que són molt vàlids i que poden aportar moltes coses a la societat, ara de colp, els donem la pastilleta i a dormir un altra vegada… Açò també ens sona… Recorden la pel·lícula Despertares…? La recomanem a tots els que el proper mes d’octubre ens donaran la nova normativa d’acreditació de centres d’atenció a persones amb discapacitat en la qual es regularà quin tipus de centres hi haurà, perfils professionals, dotacions econòmiques, ràtios, tipus de programes terapèutics…
No tenim massa esperances després de vore la falta de diàleg entre la Conselleria i els interlocutors socials i les entitats gestores dels centres (associacions sense ànim de lucre, ajuntaments, cooperatives de treballadors…) sembla que anirem cap a centres on hi haurà persones veient passar el dia…
Aquesta crisi sols ha servit per traure el que hi havia baix de la punta de l’iceberg. Desconeixement del sector, mala planificació de recursos, sentiment emmascarat baix subvencions graciables de no obligatorietat de finançar els recursos socials. Desprofessionalització del sector… Ens estem derretint i fent aigua en aquest món revolt d’incertesa pel futur.
Des del punt de vista professional ens agradaria que l’administració tinguera un coneixement del nostre sector en aspectes reals, basats en programes de teràpia centrats en la persona i no pensar tant en una nomenclatura dels recursos atractiva per a una realitat que sols es regeix, segons la nostra experiència, per una quadratura de números. I no ho diguem per dir, ja que som una de les comunitats on la incompatibilitat de recursos és més restrictiva i vergonyosa.
En fi, els qui escrivim aquest article som treballadors d’un sector que a l’igual que tants altres està tocat per la crisi, la nostra feina consisteix a ajudar a que altres persones puguen aconseguir uns objectius que facen que el fet d’alçar-se cada dia tinga un sentit per a ells. Caminar al seu costat aportant-los activitats i feines que ens permeten portar un seguiment dels seus avanços o de les seues dificultats i ajudar-los a superar les seues limitacions.
La nostra frustració com a professionals acompanya el sentiment d’impotència davant de decisions polítiques que afecten la vida de les persones que atenem i que estan ben lluny de voler millorar la seua autonomia personal i qualitat de vida.
Nosaltres el que patim en aquest cas és una falta de respecte a la nostra professió, en cap cas s’han valorat els esforços i els avantatges que gràcies al nostre dia a dia s’han produït en aquestes persones.
Aquestes últimes setmanes hem viscut en el nostre Centre com de sobte l’administració decideix que 13 persones que viuen en la Residència “Caixa d’Ontinyent” ja no poden baixar al centre ocupacional a desempenyar una part important de la seua vida, treballar i sentir-se útil. No és el fet en si d’una decisió greu, sinó la forma, sense previ avís, sense poder anticipar aquest canvi i treballar-lo sense informar a les famílies…Tot açò amb la fi d’alleugerir la llista d’espera.
Per la nostra part, ara mateix, tenim 13 llibres que han quedat inacabats, d’una manera brusca i injusta i sense cap explicació. Ara començarem 13 llibres nous i la nostra professionalitat farà que ho fem de la millor manera, no sabem fer-ho d’una altra. Però amb la incertesa de no saber durant quant de temps podrem escriure en aquests llibres.
Estic amb vosaltres de tot cor.Vaig estar dos mesos, passant pràctiques en la Residencia «Caixa d’Ontinyent, i me sap molt de mal el que estan fent en aquestes persones.