Verb cuidar, femení i plural

112

Solopizza Xàtiva

Article d’opinió | Teresa Roca

Aposte per l’optimisme com a manera d’encarrilar la nostra vida i com a motor per a millorar el que ens envolta. Però intente concebre’l com un optimisme realista, la resta es queda en especulacions il·luses sense tocar de peus a terra. Recorde que durant el confinament inicial es deia que anàvem a eixir millor parats d’aquesta situació, que seríem persones millors, que el nostre món milloraria…sempre ho vaig dubtar.

Hi ha conductes i costums basats en essències difícils d’erradicar i sobretot, hi ha situacions que perpetuen aqueixes conductes perquè estan basades en interessos palesos i en hàbits arrelats. I s’han evidenciat clarament els meus temors en el tema del llast que les dones suporten en l’àmbit de les cures.

Començarem per parlar de dades. Les he preses d’una enquesta realitzada per Malasmadres (7.500 respostes vàlides de dones amb i sense fills) que ha aparegut en El País (16/02/2021) on es lligen xifres com aquestes:

  • 22% de les dones han renunciat a tot o part del seu treball per a poder cuidar dels fills i filles per estar en quarantenes preventives.
  • 37% de les mares han rebut la denegació del teletreball malgrat fer tasques compatibles.
  • Davant aquestes denegacions:- el 74% ha consumit dies de vacances, el 21% ha demanat excedències (sense sou) i l’11% ha demanat reducció total de jornada (sense sou)

La pregunta que podria plantejar-se davant aquests percentatges és la que llança la sociòloga Constança Tobío :”Si el teletreball roman, qui es quedarà a casa mentre compagina treball i cures?”. De moment les xifres apunten a nosaltres les dones.

Feminitzar el teletreball suposarà que les dones siguen invisibilitzades: romandran a casa treballant i cuidant. I és clar que així es mantindrà la sobrecàrrega de compatibilitzar ocupació, educació, tasques domèstiques i cures, que es materialitzava en les 13 hores més a la setmana que dedicaven les dones al treball no remunerat ja abans de la pandèmia.

Pensem que, amb la crisi del covid, la figura dels avis-cuidadors ha desaparegut, i aqueix pes l’ha de suportar la família, rarament amb un repartiment equitatiu entre els membres d’aquesta.

No és difícil deduir que el que semblen solucions per a afavorir la conciliació poden convertir-se en “paranys de la conciliació”. Trobem aquests paranys quan hi ha mesures que semblen ajudes però acaben tornant-se contra les dones des del moment en què són elles les que acaben patint les conseqüències per falta d’ascensos, pèrdua de sous i baixada de cotitzacions per a les futures pensions. Si es dóna el cas que un 91,3% de les reduccions de jornada preses en 2019 van ser dones o que el 86,96% de les excedències d’aqueix any també van ser femenines, podem deduir que el que sembla a priori una facilitat o una “ajuda” es torna contra la dona a l’hora de la cotització, per exemple. L’essència d’aqueix “parany” la resumeix molt bé Laura Baena (fundadora del club Malasmadres): ”Creus que tries reduir la teua jornada, però si tingueres horari flexible o la teua parella s’encarregara de la llar al 50%, no hauries de fer-ho”. Això no és de moment així, el model espanyol és ara com ara gratuït i femení, tante en la cura de xiquets com de majors. I si la dona té ocupació es veu embarcada en una doble jornada.

Si es computaren a preu de mercat les hores que les dones inverteixen en cures estaríem parlant de 100.000 milions d’euros a l’any (8% del PIB , segons Analistes Financers Internacionals), però com no es computen, com són cures gratuïtes, es converteixen en invisibles en una societat que només valora el que produeix diners.

Altre apartat a tractar seria la cura de majors, ja que l’envelliment de la nostra societat és palés:

  • A Espanya en 2020 hi havia 2,85 milions de de majors de 80 anys. Si no estan en residències algú ha de realitzar les cures abans i després del centre de dia, per exemple.
  • Dels familiars donats d’alta en la Seguretat Social per cuidar als majors (60.000 en 2020) un 90% eren dones. Prestaven els seus serveis 24 hores per una quantia per davall del llindar de la pobresa (387,60 euros), segons les dades aportades per María Pazos (investigadora en polítiques públiques i igualtat de gènere). Cal saber que la Comunitat Valenciana està al capdavant a Espanya de beneficiaris de prestacions per cures familiars (amb data 30 de setembre de 2020).

La solució passa per múltiples mesures que convergirien en una millora dels serveis públics dedicats a les cures de persones dependents si no ja gratuïts, sí a preus assequibles. Practicar la conciliació i també la corresponsabilitat, dotant per igual a homes i dones dels recursos per a saber cuidar a menuts i majors. No hi ha ací cap qüestió biològica que impedisca aquesta labor als homes, només educació, cultura i ‘aprenentatge. Passa també per apostar i donar suport a horaris laborals flexibles que permeten coordinar horaris d’entrades a col·legis o a centres de dia amb el nostre treball, per exemple. Les empreses conciliadores haurien de tindre els incentius necessaris per part dels governs per a generalitzar la pràctica de la conciliació en el món laboral. La pandèmia ha posat en relleu que situacions com el teletreball (que en 2019 a penes arribava al 4,8% ) és possible amb les reorganitzacions oportunes. Aquesta novetat és exemple de que el món laboral té possibilitats encara no explotades que podrien equilibrar aquestes situacions que carreguen i perjudiquen les dones limitant-les en les seues expectatives laborals o obligant-les a dobles jornades interminables.

Si al final aquesta pandèmia ens fa millor societat com auguràvem quan es cantava el “Resistiré” des dels balcons, totes aquestes solucions s’hauran d’arbitrar d’alguna manera, perquè mentre hi haja desequilibri en càrregues i responsabilitats les millores seran pegats i paranys que en absolut crearan una millor societat.

WhatsApp Portal de Xàtiva