Un foraster persistent: el coronavirus a Xàtiva

837

WhatsApp Portal de Xàtiva

ARTICLE D’OPINIÓ | Antonio Bataller

Qualsevol testimoni que fera referència a l’ubic coronavirus en 2019 ara sembla paper mullat; a penes han transcorregut uns mesos, però sembla que ha passat una eternitat des que l’OMS va valorar fora dels despatxos la gravetat de la situació. La vivència col·lectiva de la pandèmia ha suposat un punt d’inflexió social, sanitari i econòmic que ens ha posat a prova com a civilització. La qüestió és: hem superat la prova?

Què ha canviat des d’aleshores? Si, per exemple, una investigadora volguera estudiar en un futur aquest peculiar 2020, i es basara únicament, posem en 2230, en les gelades dades estadístiques, les seues conclusions serien molt imprecises, atés que es reduirien a uns pocs ítems: nombre de “PCR”, contagiats, curats, etc. L’aproximació molt parcial de l’estadística a la realitat queda palesa amb un altre exemple molt recurrent als nostres dies: si busquem ara informació del precedent històric més recent d’una pandèmia, la Grip Espanyola de 1918-1920, ens limitaríem també a la informació intangible dels registres estadístics. Fan falta, doncs, testimonis socials perquè l’angoixa, la incertesa, i també l’esperança i la solidaritat no es deixen caure per les estadístiques.

Com està el tema en Xàtiva? A efectes orientatius, El Portal de Xàtiva informa puntualment al respecte. 248 persones contagiades en total; 59 PCR+ els darrers 14 dies; i una incidència de 202 per 100 000 hab., afortunadament lluny dels 500 que estableixen les autoritats per aïllar una ciutat. (Font: Conselleria de Sanitat de la CV, 15/10/2020).

Evidentment, han canviat prou les coses a la ciutat després de passejar-se SARS-CoV-2 —un turista pesat que no se’n vol anar— pels carrers socarrats. Com en la resta de la població mundial, la nova normalitat ha dut un canvi sociològic d’hàbits que es pot sintetitzar en dos aspectes: la psicosi social d’un important sector de la població a contagiar-se —que contrasta amb la indiferència d’altres sectors menys sensibles al problema—, i l’imperatiu cívic, fastigós però necessari, de dur la quotidiana mascareta.

Moltes “recomanacions” per combatre el bitxo han anat canviant en funció del que s’anava descobrint, com ara l’ús de la mascareta. Al principi, dur-la quan fins i tot Fernando Simón no l’aconsellava —en la línia de tots els epidemiòlegs europeus en eixe moment— era considerat un acte entre esnob i hipocondríac, fins que es van escandalitzar els experts xinesos en aplegar a Itàlia i veure a la gent pel carrer sense l’ara preceptiu boçal. A hores d’ara, com si fóra mà de sant, ja ens acompanya de manera íntima per tot arreu, com el mòbil o els calçotets/bragues. Ja siga penjada al colze, a l’orella, a la butxaca —o inclús on cal!—, la carasseta ja forma part dels rituals diaris de la immensa majoria dels xativins.

Així i tot, també hi ha pautes de conducta que han estat invariables des de l’inici d’aquesta paranoia col·lectiva, quan el terme “coronavirus” ens sonava més al nom de certa amant reial. Així, com si foren el pare nostre, hem assolit mantres com “distància social”, “tot anirà bé” o “llaveu-vos sovint les mans” que, al cap i a la fi, tenen la mateixa finalitat que aquells manuals d’urbanitat i bons costums que feien servir els nostres avis. En última instància, respectar les normes —mascareta, aïllar-se a casa, etc.— és la base d’un consens social que expressa una relació de confiança entre les persones, una mena de pacte comunitari que signem tots, confiant de bona fe en què tots respectarem la mínima exposició al risc del contagi. Un sacrifici responsable de tots, i en benefici de tots.

Davant la incertesa, san Google ha estat una font de les recerques domèstiques de la ciutadania xativina, i els mots més buscats en 2020, a banda de “paper higiènic”, “Fernando Simón”, “pandèmia”, i “satisfyer”, han sigut “ERTO”, “divorci” i “fira 2020”; bé, també “com fer una coca en llanda i no morir en l’intent” —hi ha gent per a tot—.

Així doncs, un bitxet que no podem veure —almenys sense microscopi— ens ha donat una aclaparadora lliçó d’humilitat com a espècie. SARS-CoV-2, una substància biològica tan primària, no és tècnicament un ésser ni viu ni mort perquè no té cèl·lules pròpies, però el seu ADN s’aprofita de les cèl·lules dels altres com un oportunista per poder replicar-se i sobreviure.

Tot i això, Xàtiva s’ha adaptat prou bé, i la vida deu continuar, malgrat els dubtes, amb totes les precaucions. Més que esperar com aigua de maig la vacuna, eixe “bálsamo de Fierabrás” —Don Quijote “dixit”—, hem de continuar respectant-nos entre nosaltres i reduir el risc de contagi, molt especialment pels nostres majors.

Com seran les coses en el futur? Podrem tornar a gaudir del carrer sense la fastigosa mascareta? Superarem la “tontuna” de saludar-nos amb el colze —ja reprovat per l’OMS—? Quants anys falten realment perquè una vacuna segura estiga a les farmàcies? Si no ens ho prenem més seriosament, acabarà empadronant-se SARS-CoV-2 a Xàtiva?

Hi ha, almenys, una màxima inexcusable que ha estat invariable des de l’inici d’aquest malson col·lectiu: protegirem els majors i vencerem el virus si estem tots junts… però a metre i mig.

Diseño, programación y mantenimiento web en Xàtiva