ARTICLE D’OPINIÓ | Antonio Bataller
La lluna marca el fi d’un dia entre setmana a Xàtiva, i el reflex de la seua llum tènue penetra en la meua habitació, sigil·losa com una amant discreta enmig de les penombres, incitant-me a tancar els ulls somnolents. La serena quietud de la nit que caracteritza els carrers tranquils no tardarà a alterar-se, tanmateix, com ja és habitual totes les nits, pel tub d’escapament trucat de molts ciclomotors. La pujada de Bixquert, l’Albereda o República Argentina formen part del circuit de Xest xativí dels motoristes que trenquen la tranquil·litat nocturna als socarrats.
Probablement, la necessitat de velocitat dels adolescents siga atemporal, universal. La història és la de sempre. La normativa limita la velocitat de les motos de 49 cc als 45 km/h. Es truca la màquina i, a punteta de gas, ja pots buscar la llibertat que et proporciona la velocitat.
El conflicte entre la llibertat d’uns —els motoristes responsables de la pandèmia del soroll— i els altres —la majoria— pren forma, i entra en escena el concepte de contaminació acústica.
Segur que hem patit tots aquesta escena. Estàs xarrant tranquil·lament en qualsevol terrasseta, mitjançant el cafenet i la mascareta de rigor, i passa una moto a rebentar abruptament la lúdica tertúlia. Com un costum ja establit per uns i patit per altres, estàs condicionat a fer un fastigós parèntesi de silenci, fins que desaparega el soroll rebenta timpans en l’horitzó. Durant eixe breu període de temps —que sembla etern— en què es passeja el motorista a torturar els timpans aliens, premes les dents i tanques els ulls…
L’OMS estableix la contaminació acústica, un factor que pot influir en la salut física i mental de les persones, a partir de 55 decibels, però solament és sancionable si supera els 91 dB en el cas dels vehicles de motor. La multa depén de cada municipi (aprox. 200-600 €), malgrat que no se sol fer mesuraments dins del nucli urbà perquè cal un sonòmetre homologat i personal especialitzat.
En la meua època, els xavals tenien un ciclomotor per poder anar motoritzats a les discoteques socarrades (L’Almàssera-Alquímia, Jamaica, Jaleo Real, El Verde Limón, etc.) o per poder baixar de Bixquert en estiu. I les motos típiques eren el Vespino —podia trucar se amb un cilindre de 65 cc—, la Derbi Variant —tenia espai fins i tot per a un 74 cc— i els primers escúters. A més a més, moltes es trucaven per dopar la seua potència amb els tubs més populars de llavors, com el Tecnokit, el Metrakit o el Kit Yasuni.
Jo no vaig tindre moto, però vaig finiquitar la Derbi Variant del meu germà que, ara que ho pense, duia el tub de casa; no estava trucada. Era una preciosa màquina negra, sempre neta, que cuidava com or en pany. La va maquear al seu gust i estava tunejada de manera quasi artesanal, amb les seues mans. Era l’estimada joia personal d’un orfebre autodidacta.
Ja fa vora uns trenta anys, tot i que ho recorde com si m’haguera passat ahir. Vaig amprar la «prestada» una nit que havia quedat amb un amic, il·lusionats els dos amb una excursió clandestina a Bixquert. Afortunadament, ja era preceptiu el casc, perquè vaig tindre un accident, sense conseqüències personals, … però la moto va quedar irrecuperable. No oblidaré mai la cara afligida del meu germà, preocupant-se —exclusivament— pel meu estat de salut (en tres dècades mai m’ha fet la més mínima recriminació al respecte).
Així doncs, cal denunciar i multar les motos rebenta-timpans? Sí i no. Les reaccions punitives no solen acabar bé; l’educació, en canvi, sol tindre resultats a llarg termini.
Potser es podria revisar —òbviament sense avís previ— el nivell de soroll de les motos de manera aleatòria, i els propietaris de les màquines trucades serien advertits, però sense multa. Pedagogia vs. càstig. Provem?
Encara falta temps perquè les motos siguen totes elèctriques i silencioses i semblen gats sigil·losos, però el respecte als altres és un valor que hauria de ser inculcat en totes les èpoques.
Amb soroll o sense.
