Article d’opinió | Teresa Roca
«Hi ha una fam encara insatisfeta,
els nostres ulls cansats
encara es desvien cap a l’horitzó;
encara que per aquest camí
hem passat tantes vegades»
(PinkFloyd)
Se solapen els anuncis de regals de perfums del dia de Reis amb els del dia de Sant Valentí. Se’ns ofereixen fragàncies i aromes variats…però es manté la imatge. Sempre una parella jove, uns enamorats que, per l’única raó d’estar-ho, se’ls suposa la joventut.
Diguem que la joventut comporta una dosi de «anestèsia» que és molt agradable: no eres conscient de les teues articulacions, de la teua dentadura completa, de la nitidesa de la teua visió, de l’exactitud de les teues escoltes… Com deia el «Gaudeamus»
«post iucundam iuventutem, post molestam senectutem..»
Doncs sí, quan ho cantava no era conscient, ni m’ho imaginava; però, és veritat, la «senectutem» és molesta. I, tal vegada per això, perquè és molesta, fins i tot la imatge d’una persona major pot resultar inapropiada segons en quin àmbit: Res a veure amb la imatge llisa i ufanosa de la joventut.
L’habitual, doncs, és obviar la imatge de la persona major en molts camps en els quals podria perfectament aparéixer i relegar-la a la publicitat d’audiòfons o per a les excursions de l’IMSERSO.
Estem en una societat on tot el que no s’ajusta al patró que es promociona com a ideal i adequat quant a edat i sexe queda exclòs. Hi ha una clara discriminació per edat que es fa palpable en molts àmbits i un d’ells és el de les relacions afectiu-amoroses en els majors. La publicitat per Sant Valentí només ens mostrarà parelles joves. Al final el que només és una imatge acabarà semblant una veritat absoluta: els majors no s’enamoren.
Sí que és cert que per a un major és més complicat tornar-se a enamorar. Hi ha pocs espais on la gent gran es puga conéixer (sobretot després de la jubilació), els recursos econòmics baixen quan depens d’una pensió, la família pot reaccionar malament davant la persona major… enamorada?, les experiències anteriors poden condicionar…Però, encara sent més complicat, la persona major continua sent això, persona, amb totes les aspiracions, necessitats i desitjos que per ser persona té i que no són vedat privat de la joventut. Així ho explica Agustina Mussio:
«Començar una relació amorosa després dels 60 implica atrevir-se, confiar en un mateix, tindre ganes de tornar a començar, exposar-se enfront d’un altre, assumir els riscos d’un possible fracàs, desafiar prejudicis i véncer el pudor de mostrar un cos gastat pels anys»
S’han anat construint una sèrie de mites que han anat vetant la parcel·la amorosa a la persona major. Mites que, com a tals, només necessiten una mirada sense prejudicis per a poder desmuntar-los:
-«L’adult major no necessita relacions afectiu-amoroses»
Res més lluny de la realitat. Diguem que canvien els paràmetres on es desenvolupa aqueixa relació. Serà una relació on el sentiment amorós serà igual o major que en la joventut i al mateix temps una relació on se sol valorar molt més que en la joventut les diferents esferes de privacitat (solen tindre ja famílies formades, per exemple). La relació de parella en les persones majors aporta il·lusió, suport emocional, companyia, guia cognitiva…donant-se així un increment de la companyonia, la cura mútua i l’afectivitat positiva encara que siga habitual una disminució de la freqüència sexual.
-«L’home té major necessitat que la dona»
Aquest mite ja es dona en altres etapes de la vida. En cap cas és certa, ací tampoc. Recorde la pel·lícula «Nosaltres en la nit»(2017): És ella (una dona vídua veïna d’un vidu, tots dos de 70 anys) qui li proposa passar les nits junts per a espantar la soledat. Ell no ix de la seua sorpresa. I comencen a dormir un al costat de l’altre per a no sentir-se sols i acaben enamorant-se. També tenim el testimoniatge d’Isabel Allende, qui als 72 anys va fer aquestes declaracions:
«Sé que tinc la capacitat d’enamorar-me tan perdudament com als 20. I fer les mateixes estupideses que vaig fer a aqueixa edat»
-«A partir d’una certa edat, no existeix interés sexual»
Ací vindria bé diferenciar sexualitat i genitalitat. Que en les persones majors baixe la freqüència sexual no vol dir que no hi haja erotisme, carícies, sexualitat sense penetració…diguem que es crea un altre tipus d’intimitat on entren en joc els sentiments, els pensaments, la totalitat de la persona.
-«En la tercera edat no hi ha amor ni sexe».
L’amor s’expressa de manera diferent en cada etapa de la vida, però no deixa de ser amor. Diguem que l’habitual és que l’amor de joventut siga fogós i passional, quan en la tercera edat (que se situa, segons qui ho faça, entre els 60 /65 anys) passa a ser un amor seré, tranquil,reflexiu. Així doncs la pura passió de la joventut es converteix en afecte, estima i estima.
-«Els orgasmes desapareixen amb la joventut»
Que baixe la freqüència sexual no vol dir que desapareguen els orgasmes. I, en segons quines generacions, la tercera edat ha suposat un redescobriment de la seua sexualitat perquè han sigut generacions amb una educació sexual repressiva de la qual s’han pogut desvincular als 60 o 70 anys.
Desmuntar aquests mites és tota una invitació a veure l’enamorament de les persones majors amb ulls nets de prejudicis. Prejudicis que té la persona que ho jutja i la mateixa persona major quan s’autoveta pensant que això ja no és per a ella. A «netejar» la nostra mirada ens poden ajudar pel·lícules ja clàssiques com «Candilejas»(1952) de Charles Chaplin, o «Del rosa al amarillo«(1963) o la recent «23 paseos«(2020)
I, com a punt final uns versos d’una cançó dedicada a l’enamorament sènior. La va escriure Joan Manuel Serrat allà per 1967 :»Els vells amants» :
S’estimen com jo voldria ser estimat
(si els costums que segueixo ho permeten)
quan l’esperança comenci a estar seca.
(…)
I s’agafen les mans
els vells amants.
I es bressolen cada nit
com dos infants petits.
I s’agafen les mans
els vells amants.
I es pregunten: «Estàs bé?
Hui no et fa mal res…?»
