Roses grogues

138

Solopizza Xàtiva

Article d’opinió | Teresa Roca

Jo, que em trobe llevant la pols i alguna teranyina (poques!), passe desapercebuda entre la gent. És un camuflatge que em dóna aquest uniforme en el teatre on treballe. Ací i ara, tot és un entrecreuar-se passos i carreres. El nostre teatre compleix cent anys i …clar, estem de celebració!. Per a nosaltres, els de la neteja, el temps ja ens constreny. Tot ha d’estar perfecte…per a quan arriben autoritats i gent VIP…aqueixa gent a qui tots admiren i que, veritablement, no lluirien igual si no fóra perquè deixem tot com els dolls de l’or abans del seu pas.

Jo,no us ho he dit, però sóc “pal-de-fregadora”. Això dic quan em pregunten. Soc una artista amb el meu pal de fregar! Hi ha qui no s’adona de la ironia de les meues paraules. El que s’adona, somriu i valora la meua expressió. I, és que, des de la meua humil posició, jo també estime el teatre. Quasi podria dir-se que sóc “pal-de-fregadora-teatrera”. Perquè la meua relació amb el teatre ve des de xiqueta, i, com podreu imaginar, ja no em queda molt per a jubilar-me. Són molts anys deambulant per ací, primer darrere del meu pare que era acomodador, en llargues vesprades d’hivern, que només s’acurtaven quan començava la funció; després exercint el meu treball i gaudint de veure aquest teatre net com una patena abans de qualsevol funció.

Hui m’han encarregat que he de netejar el despatx principal, aquell del fons. I a això vaig, sense dilació. Cuidaré cada detall, ha de lluir fantàstic. Descórrec cortines, la llum entra ja a dolls, i en la tauleta baixa descobrisc un ram de flors seques, són roses grogues, atrotinades ja…Tom el ram, el porte fins a la bossa que conté el fem, el pitxer el fregaré després. Camina ple de restes de les flors, de les roses grogues…

Roses grogues!. I la meua ment es va al temps en què, mancant radi ni de cap mitjà que ens entretinguera, eren les nostres pròpies paraules i històries les que ens ocupaven un temps mort, que ens obstinàvem a matar. La història de les roses grogues de papà…

El meu pare va començar a treballar sent un xiquet en aquest teatre. Calcule que faria poc que s’havia obert. Ell deia que va començar a treballar en plena República, i recordava que llavors les actuacions eren abundants. La seua tasca? …doncs diversa: igual feia un encàrrec que esperava per a obrir-li la porta a una diva, igual conduïa a l’encarregat de la floristeria fins al camerino com tancava les finestres dels despatxos en acabar el dia. Aqueix ésser un “xic-per a-tot” li donava una llibertat de moviments que li permetia observar sense ser observat, veure sense ser vist.

El meu pare recordava un dels representants que més freqüentava el teatre. Era un home ben plantat. Exquisit en el seu port i en el seu gest. Sempre amb la seua corbata perfectament col·locada en el seu coll, la camisa polida i el barret elegant sobre el seu cap. Quan periòdicament visitava el teatre li feia sempre el mateix encàrrec al meu pare: Havia de recollir un xicotet ram de roses grogues de la floristeria Carmela, enfront de l’Ajuntament, després portar-la a la notaria del número 6 del carrer de les Barques. Havia de ser a la una i quart de migdia, per a no molestar el quefer de la gent que allí treballava…perquè la notaria tancava a la una. Era molt important ser puntual. I cada vegada, el representant prenia al meu pare del muscle i li deia:

– Xiquet, et donaré la propina de sempre perquè te l’emportes en la butxaca, i aquesta altra perquè la guardes en el teu cor: “Si vols ser home de bé, no oblides ser prudent, positiu i generós”.

Al meu pare de moment li reconfortava més la propina en monedes, que sonaven en la seua butxaca. Prenia el camí, es dirigia a la floristeria i, arribat a la notaria, li entregava el ram al senyor notari en persona. Aquest el rebia amb gest agradable i educat. Les seues formes eren suaus, el seu port seré. Sempre li aclaria que les seues secretàries estaven fora, però que a la vesprada li faria arribar a l’afortunada tan magnífic ram de roses. I ací acabava la seua comesa per al meu pare. Fins a la pròxima visita del representant, fins al pròxim ram de roses grogues, fins a la pròxima propina, fins a les pròximes paraules…

Així es van passar mesos, anys. El ritual no variava. El meu pare ja era un xaval…però continuava exercint les mateixes tasques. I la de portar el ram de roses…ja era una cosa habitual en el seu quefer. Seria a principis de 1936. El meu pare deia que no va tardar molt a esclatar la guerra. Però la seua memòria, quan m’ho explicava,no era ja tan forta i tan clara com ell haguera desitjat.

No obstant això, els successos d’aquell dia els recordava amb nitidesa perquè aquell matí, després de realitzar l’encàrrec de les flors, va marxar a la seua casa, com sempre. Qual no seria la seua sorpresa quan, en tornar a la vesprada al teatre, abans de la funció de les sis, va trobar un renou d’ambulàncies i cotxes de policia en el hall del teatre. El representant-de-les-roses-grogues, com el meu pare el solia nomenar, estava estés en el sòl, pàl·lid, marmori, rígid. I el meu pare va arribar just en el moment en què tapaven el seu cos amb un drap per a no deixar al descobert el seu cadàver. La gent no va oferir en què una criatura poguera estar presenciant tan gran renou. Ell, des d’un racó, tan invisible com sóc jo darrere del meu uniforme, va veure com el transportaven i va escoltar els xiuxiuejos i els laments:

-Tan jove!-deia l’encarregat del bar.
-És que el cor és traïdorenc…a vegades ni avisa-remugava la taquillera
-La seua esposa, la pobra, està amb un atac d’ansietat-comentava la de la neteja
-Descanse en pau-va afegir un cambrer taciturn que passava per allí.

Era el primer mort que el meu pare deia recordar haver vist. No seria l’últim, no. Que després vindrien tres anys de llarga guerra per a tindre l’oportunitat de veure nous i tristos cadàvers. Però aquell va ser el primer, el primer que va veure el meu pare.

Després, als dos dies del succés, va presenciar el meu pare l’important funeral que es va preparar. El representant era una persona molt coneguda, admirada i volguda a València. Se li va vetlar en el mateix teatre i des d’allí va partir el festeig fúnebre fins a Sant Agustí. Una gran desfilada de gent important i coneguda va acompanyar el fèretre…primer la seua família. La seua esposa de rigorós dol, els seus fills plorosos i compungits darrere de la mare…i després amics, coneguts, col·legues,…

Tot aqueixa parafernàlia que acompanya a la mort la va poder observar el meu pare sense ser advertit, acollit per una invisibilitat similar a la que ara a mi m’assisteix. I des d’allí mateix va poder comprovar que, al final ja de la comitiva, anava el notari del carrer de les Barques, aqueix al qual ell li havia portat les roses grogues en tantes ocasions, i lluïa una rosa groga en la solapa de la seua jaqueta. La seua afectació era clara, el seu rostre es mostrava desolat.

L’endemà encara quedaven en el teatre alguns centres que la comitiva no va poder transportar fins al cementeri. A mig matí, després de fer les tasques protocol·làries, es va decidir que el conserge portaria aqueixes flors fins al cementeri, per a dipositar-les en la tomba del representant. El xic dels encàrrecs, el meu pare, l’acompanyaria per a transportar les flors. Allí, just als peus de la sepultura, va poder descobrir el meu pare un detall que a qualsevol li haguera passat inadvertit…Allí estava la rosa groga de la solapa del notari, la mateixa que ell lluïa en el seu pit el dia anterior. En aqueix moment el meu pare no va tindre l’agudesa de descobrir el que hi havia entre aqueixos dos homes, no ho va saber albirar; però amb l’edat i l’experiència, va poder deduir que aquell home que rebia les roses amb amabilitat i elegància no li les feia arribar a ningú, que les agraïa en silenci i les gaudia amb discreció.

Aquell home que va alleujar les penúries econòmiques del meu pare amb unes monedes, va sembrar de pas en ell la seua “propina per al cor” animant-lo a viure com a prudent, com a positiu i com a generós tota la seua vida.

Hui el meu pare ja no està amb mi, jo envellisc al mateix temps que el teatre des d’on rememore aquesta història d’amor amagada, camuflada, ofegada per les convencions socials; però puc celebrar que la societat sencera, gràcies a l’esforç d’alguns homes i dones, ha fet una parenceria de prudència, positivisme i generositat perquè cada vegada siga més inusual que es produïsquen històries com aquesta de les roses grogues que el meu pare em comptava.

En Xàtiva, a 17 de maig, dia de la LGTBIfòbia

WhatsApp Portal de Xàtiva