Per Vicent Álvarez i Rubio

Família, casa.

De la dècada dels anys quaranta del segle XX no guarde molts records, vaig nàixer al 1941 al Carrer Pintor Rusiñol 23, a la cantonada amb l’ Albereda, estàvem al segon pis, i era una finca de certs aires modernistes, baix vivien els amos, una parella de rendistes sense fills molts especials, ell –Feito, ella Chichi- tenien malt geni, conserve una imatge d’ells protestant, per de les coses que ens caient als tres germans Álvarez, puix jugàvem a la terrassa on hi havia un galliner, lloc en el qual de tard en tard hi havia algun pollastre. Ma mare era la mestressa, el meu pare secretari del Ajuntament, la germana de ma mare, la tia Vicenta, va viure un temps amb nosaltres, en gran part, hi era per ajudar a ma mare puix nasquérem un darrer l’altre, també la nostra avia, Maria, venia i ens dinars boníssim, el d’arròs en bledes era un luxe, puix hi havia d’ altres que a mi no m’agradaven com el caldós i de marisc, al que segons m’han contat anomenava “ con patas”.

Davant la finca teníem com veïns a la família Francès, els fills eren ja majors,dos germanes i un jove que era pintor, Juanito”, el qual segons vaig anar observant era un personatge objecte de comentaris per la seua vida poc convencional. Molt a prop estaven els meus amics d’ infantessa: Rafael Molina, altre xiquet Pepito, del qual conserve una cicatriu d’ un colp que em donà jugant i Juanito el vinater. Les famílies eren també amigues dels meus pares, un era la de Molina el sedasser, i l’altra la de Eduardo Tejada, Procurador dels Tribunals, amb dos fills Eduardín i Conchín, que serien amics dels meus germans.

Como he dit, la nostra casa donava a l’ Albereda, passàvem carros i vehicles amb motor,en la mateixa finca nostra hi ha havia un corretger que venia complements per les cavalleries. Quan ja arribarem a l’ edat de tindre un poc d’autonomia, com que  hi havia enfront l’escala que baixava al Camp de la Murta, i, allò més important, a l’ sèquia del mateix nom, collíem cullerots i granotes, un dia en vaig  clavar un ferro i també em resta una senyal a una cama, no m’ en he oblidat del grits de mare quan una dia tornarem amb eixos animalets als calcetins de Juanma que era el meu germà menut.

Al carrer Pintor Rusiñol, a prop de casa, hi havia una font, on també jugàvem, la meua germana Amparo caigué dins una vegada. Pujant cap a dalt giraves hi trobaves una herboristería, i si giraves a l’ esquerra ho al poc topaves  amb ”Auxilio Social”.Un lloc on anàvem a fer “arcà” era el solar que existia anant cap el “Jardín del Beso”, tenia uns murs iuna entrada, allí les bandes es dedicàvem a la guerra, curiosament el cap de la banda més important venia assentat en un carret portat per alguns dels seus inferiors. Jo passava molta por, i la veritat és que intentava anar un tant distanciat dels xiquets més actius, no era doncs “valent”.

A casa el meu pare no era gens autoritari, de quant en quant anava a missa per no quedar en evidencia, al ser el Secretari del Ajuntament formava part del seguici d’autoritats a les processons. La mare tenia caràcter, però, era amable, es preocupava per nosaltres. Com que feia fred protestava i també de que el seu marit, que tenint possibilitats de certs privilegis no els aprofitara, tal com feien gran part de funcionaris i autoritats, cal no oblidar la manca de queviures l’estraperlo…

Conserve en la memòria la cua davant de la Caserna d’Infanteria per arreplegar les sobres del ranxo, la gent acudia, amb un pot fet d’una llauna gran de conserva amb un ansa casera, llavors, els soldats treien una gran olla i repartien menjar. Igualment, quan baixaven a la vesprada la bandera la gent tenia que parar-se i quedar en peu. En una ocasió escolti la paraula “votar”, no entenia que volia dir, li ho vaig preguntar al meu pare , en feu una explicació que no en va aclarir gaire la cosa.

Escola, primers anys.

  Als cinc anys en portaren a una escola privada, la de les Dominiques, situada al Carrer Moncada, junt al Casino, no vaig durar gaire, uns dies, o potser unes setmanes, després em portaren a un Escola Pública, la mestra era Pilar Pallarés, sols vaig estar-hi uns mesos, finalment, em portaren al Col·legi de San Antoni Maria Claret , el qual era conegut per la gent com”Los padres”, situat a la plaça de Sant Agustí, al  costat de l’ Ajuntament, lloc  on treballava el meu pare. Rafael Molina també venia i anàvem junts, ens guiava Juanito el Vinater, de la bodega que esta a prop de casa, arribar-hi ens constava un quart d’hora, de camí Juanito, segons m’ han contat, em comprava un xurro; en aquest centre alguns companys tenien enveja dels entrepans que portava, llavors ens repartíem l’esmorzar. El mestres eren frares, franquistes totals i algun n’havia fet la guerra, amb uns mètodes durs, aleshores la vara i la canya india sempre a l’ abast: el càstic de colps a la mà era el més freqüent, agenollats, braços en creu i amb llibres a cada braç. El pare Laureano, un navarrès que havia fet la guerra, donava una galtades que et deixaven marcat, a mi en dona una galtada i els efectes en duraren dos o tres dies, el pare Angel no es quedava enrere, al Pele i a mi ens castigà a escriure agenollats tres mil vegades”Corazón de Maria”, perquè havien fet mofa del cor de la Verge, junt els dos agenollats i sobre un banc escrivíem “Corazón de Maria,Corazón de Maria…”,  essent de nit i sense dinar pogueren eixir.

Un amic que amb que vaig fer pinya fou Fernando Mollà, altre Martínez Fasanar, la família del primer tenia una tenda de confecció al Carrer de les Tendes, però, el gran amic va estar Ramoncín Pelegero, “el pequeño rapsoda”, tot quan vaig descobrir que aquell xiquet flac i simpàtic recitava poesies, i en valencià. La seua imatge, damunt una taula, en el local que feia de saló d’actes  llegint versos em va impressionar, des d’aquell moment “ Ramoncin”,qui després seria “el Pele” i Raimón, va estar el meu amic i líder . A més a mes, Pelegero, era becari, vivia a una barriada  de gent humil, al Carrer Blanc, els seus pares em semblaren molt agradables i la mare tenia molta gràcia. Estant a la primària, els meus pares trobaren un pis millor a la Plaça del Caudillo, damunt la Musica Vella, i el bar Olímpic, lloc on solia anar el meu pare després de dinar; davant teníem un quiosc de premsa, i la parada els taxis, durant les festes s’ instal·lava la fira d’atraccions.

El canvi de casa implicà nous escenaris de jocs: la Plaça de Basa era el principal,  com també el futbol al pati de l’escola, desprès de veure alguna pel·lícula  de vaquers de l’oest americà imitàvem les escenes, a les portes dels cines, Gran Teatrot, Setabense, i Españoleto, cal dir que jo, per ser fill el secretari entrava debades, el problema,però, era que a les no tolerades no et deixàvem entrar. La tia Vicenta m’ha contat que jo li preguntava si el film era d’amor, ja que eixes no m’ agradaven, en quant a  les de por, per exemple de Boris Karlof tampoc les volia. Al Salón de los Obreros, ubicat a part el Convent de Sant Francesc, no aní fins més tard ja com estant adolescent.

Misses i rosaris a tot hora, quedarem farts, en ocasions això provocà certes formes espontànies d’insatisfacció, com era que en conte del “Ora pro novis” dèiem “fabetes en oli”, en més d’una ocasió crearem aldarulls amb alguna broma en plena cerimònia religiosa. Cal dir que aquesta fe imposada, no calaria en gran part de nosaltres, per què, preferíem jugar o per altre motiu? La veritat és que encara que els diumenges calia anar a missa, a casa no es reparava en la religió, així i tot, vaig fer la comunió, vestit de mariner i amb convit especial, puix en eixes ocasions ma mare recorria a una cuinera, de nom Otília. Jo era el major, els meus germans portaven la seua pròpia marxa, el menut quan tingué l’edat venia amb mi i em donava prou feina per anar a l’escola, puix,no li agradava gents eixir i tenia fred, jo protestava.

Cal esmentar les processons, les que més en van agradar eren les de Setmana Santa, amb els soldats desfilant, la Guardia Civil de gala amb el fusell cara avall, les autoritats,  entre lles el meu pare. L’escena de situar l’ imatge davant de les portes obertes de la presó, que hi era pujant la Plaça de la de la Bassa, amb la visió darrera de les reixes amb els presos demanant perdó i cantant era patètica i impresionava. A les processos els il.lustres més catòlics del establismen desfilaven de forma visible i ostentosa, anys més tard alguns van ser descoberts en festes de sexe, quin escàndol!

El meu pare amb dos socis construïren una piscina pública el 1941, l’ Abad va cridar arrebat: les dones no podien anar en banyador, aleshores, durant any fou sols per barons; finalment, passat uns anys es van crear dos horaris i dies, uns per homes i altres per dones. Jo en estiu anava quasi tots els dies, pels amics de ma tia era “la coma”, ella em portava agafat de la seua ma. A la piscina a partir determinada edat hi hagué conversa.

Els carrers teníem molta vida, venedors ambulants, en particular aquells que venien coses especials: lledons, figues de pala, arrop a talladetes, sifó…El lledoner era benvingut per nosaltres els xiquets, amb el nostre canut triàvem els ossos de lledons i fèiem guerra a tot arreu. També sovint venia el “Pellero de Canals”, al principi li teníem por, després s’ acostumarem, era un infeliç, parlàvem amb ell, anava rapat, brut, i era llenguerut, amb un sac al muscle, sovint ens llegia el periòdic del revés i podia traduir-lo al francès, era considerat com un foll, però, molt intel·ligent.

A l’escola es parlava en “cristiano”, al carrer, però, la llengua estava molt viva, el meu pare era andalús, i mai va saber parlar-lo, així es que la llengua a casa era el castellà, encara que ma mare parlava amb gran de les amigues i família en valencià. Jo l’ entenia i el sabia parlar, però no el vaig usar de forma general fins anys més tard. El Mercat era un espai molt important, les mestresses de cas  anaven quasi  tots los dies, com que hi havia xurreria, i altres establiments, tenia una funció social, al igual que les tendes que estaven al voltant, puix la gent els pobles acudia, igual passava a l’ Albereda, en la zona que es troba eixint el carrer de l’ estació, on paraven els autobusos, en eixe tros estava La Ferreteria Molina, coneguda com “Casa del Sedasser”, com Rafael, el meu amic era fill d’ un dels amos ens agradava jugar al pati de dins.

Els forns i pastisseries representaven espais importants, calia portar a coure  el pa, la cassola al forn, l’ arnadi, i les mones de Pasqua. Eren famoses la de Deogracias Campos, i la Reig, en la darrera venien la xocolata feta en la seua fàbrica, la denominació era “ Chiquilin”, la primera ens regalava tots els anys una font de crema, era molt bona. Els diumenges era habitual a casa el postres de pastissos. El meu pare fou President del Club de Futbol l’Olímpic, per  això l’acompanyava algunes vegades al camp, dels noms del futbolistes recorde els d’  Iborra i Fassanar. Els bous eren altra gran atracció, vaig anar amb el pare, no m’entusiasmaven, la sessió s`encetava amb la presencia de Denteta que amb gran cerimonial, després de torcar la trompeteta, recitava: “Por orden del Señor Alcalde, queda terminantemente prohibido tirar almoadillas al redondel”.El pregoner al carrer també llegia els bàndols amb elegància.

Un dia ens portaren a tots els xiquets de l’escola  a la plaça que hi ha abans d’ entrar a l’estació, venia un ministre, allò no ho enteníem, ens van asseure a terra un temps interminable, fins que els cotxes arribaren sonant la música del batalló, llavors aparegué el ministre vestit d’uniforme blanc de Falange amb el seu seguici. Inauguraren el Seminari Claretià, que anava a ser un gran centre de vocacions missioneres, la realitat posterior, però,no fou eixa, mai va haver-hi seminaristes ni seminari. Una més de les  mascarades e l’època.

El capità de la Guardia Civil era tota una autoritat, més que l’ alcalde, els militars formaven una casta privilegiada, el dia de la patrona de l’ Infanteria, l’ Inmaculada Concepció tota la ciutat ho tenia que celebrar, era de portes obertes,  jo entrí al pati de la caserna amb la meua família, feia un color estrany no em resulta agradabla. En una ocasió fora del recinte militar em pujaren una vegada a uns vehicles militars de cavalls.

  L’ Institut

L’ ingrés, després d’ una proba de tràmit, fou als deu anys, en l’ aula  de primer ens trobarem xiquets i xiquetes, quin xoc! Algunes eren majors i estaven fetes quasi una dones :Rosarin, vivia al pis de baix de casa, Sefa Molina, Evangelina, La Buti- ho sent no recorde el seu nom-, Isabel Vera, Chelo Palau…Al poc ens separaren, llavors, durant el primer curs es quedà així, al segon ja ens ajuntaren de nou; des del primer moment, el professorat era prou variat, i sobre tot, una part tenia un tarannàs més obert i lliure: Manuel Lopez, de francès, Angel Lacalle, de literatura, Miguel Morro, física, Rafael Pérez Contel, de dibuix, i Maria Angeles Belda “la Belda”, la Victoria i Angel Latorre,que sustitia; altres eren més convencinals, i uns pocs eren clarament franquistes, com Luís Martinez Pujalte, el Director José Guerri, i el de Formación del Espiritu Nacional, Manuel Sanchis, al que li donarem el nom de“el camarada”.

El centre ocupava el Palau del Bisbe Mayoral, era un immoble vell habilitat amb poca cura, amb una formidable porta barroca i un pati, on pel matí ens formaven i, a partir de cert moment, tinguerem que cantar l’ himne, el “gloria a España,hijos el pueblo español..”. Grans escales, i balconades. Com que molts venien en bicicleta els pobles hi havia un espai a la planta baixa. Els soterranis van estar un lloc de joc, fins que els tancaren a cal i canto. Ten total l’edifici tenia tres o quatre plantes i un saló d’actes, on es feia classes de dibuix sota el pintoresc Pérez Contel. El xics teníem el descans a fora al carrer, les xiques restaven tancades.

Nou centre nou amics als que ja tenia, Molla i Molina, i el Pele, es van agregar nous:Adolfo, encara que era del curs superior,  i el seu germà Jose Lluís Garcia Molina(Cote),José Ramón Torregroa,Carlos Garcia Alonso”Carlitos), Bellver, Martinez Fasanar, Jose Luís Marcilla, Francisco Montseny, fill de militar, Roberto Lozolla,Vicente Ibañez Alcaraz, Enrique Sanchis… Poc a poc, la colla més estreta es concreta en els quatre de la cançó que “caminàvem amunt i avall”:  Pele, Cote,Torregrosa i jo.

Els primers cursos, allò del batxillerat inferior, jugàvem encara, amb la particularitat de que els quatre, ja esmentats més afins, xerràvem i freqüentaven els cines, sols a les pel·lícules que ens deixaven entrar. En casa de Cote ens aficionarem a la música clàssica, puix el seu pare tenia discos i ens el deixava escoltar, el recorde com un home amb prou personalitat. Tant Cote com Pele eren músics a la Música Nova, un tocava l’oboè i l’ altre el flautí. En la mesura que creixien, alguns profes a les aules anaven introduint elements que ens feien pensar: Machado, Lorca, Miguel Hernández, la Generació el 98, Ortega. Don Manuel Lopez, el de francès, llançava paraules i al·lusions al valencià com llengua amb identitat. Nous professor com Saturnino Barber i Jimena Lacalle van ampliar la nómina dels profes progres, per cert, Doña Jimena ens semblava una dona molt atractiva. Doña Lidia Sarthou, professora ajudant, ens va motivar per anar a la Biblioteca Municipal on ella treballava, i on havia llibres.

Tinguérem problemes, generats pel enfrontaments amb el status , representants pel que va ser cap d’ estudis durant la part final el batxillerat, Luís Martínez Pujalt, el qual portava a la ma sempre una clau i amb ella pegava algun que altre colp al cap, a més aquest professor, que havia estat Alferes Provisional, establí un règim de disciplina per punts. Amb el camarada Sanchis, creador de la banda de tambors i cornetes, s’enfrontaren, al negant-nos a  seguir-li la corrent quan ens exigia cridar” Por el Imperio hacia Dios, Viva Franco, Arriba Espanya”. Igualment, amb ocasió de l’obligació del rosari al mes de Maria i una ofrena de flors practicarem una mena de boicot que motivà alguna sanció.

Als moments lliures teníem afició a anar a la Costa, front a San Feliu, i a la Cova de les Gotetes guardaven cosetes, i, també, llibres, fèiem un corro i xerràvem, un dia hi hagué una explosió en una pirotècnica a les Santes, alguns entrarem malgrat estar precintat el recinte, i com coincidí en hores de classes vaig tindre el corresponent càstig. També en una ocasió, Montseny li agafà una pistola al seu pare i tiraren alguns tirs junt a la Cova dels Coloms. Tindríem un tretze o catorze anys.

Vingué la revalida del batxillerat inferior, alguna gent no la superà o va abandonar els estudis, el cas és a cinquè érem ja la meitat, malgrat que vingueren nous companys i companyes, entre elles Maria Luisa Galiana, que causà sensació i èxit entre nosaltres i els dels cursos superiors. A mida que esdeveníem adolescents sorgien interrogants i nous sentiments, xics i xiques junts, era inevitable que aparegueren les qüestions amagades del sexe, sentiem l’opressió que es respirava a tot arreu, com eren algunes actuacions de la Guardia Civil, les del Tinent Jara, o del capità Don Isabelino Cáceres. Van saber de la pelada dels homonexuals i la seua exhibició a la porta de la Col·legiata. Un detall, hi havia un personatge que tenia un bar junt a la Fonda del Lleó, de mal nom Matarusos, ens contarem que s’havia apuntat la “División Azul” a ultima hora i que presumia d’ això, quan la veritat és que no havia tirat ni un tir. Tot això, va anar portant-me a una certa consciencia política, més de revolta que d’ objectius clars. Cote, Pele, i Torregrosa experimentaren un procés semblant, Torregrosa ho busca en el “Frente de Joventudes”, la circumstància aquesta darrera que no va enterbolir la nostra amistat i relació, també jugava com defensa titular a l’Olímpic Juvenil.

El regim encara mantenia els seus trets inicials, el falangistes portaven en dies assenyalats la camisa blava, i a un monument que hi havia a l’ Albereda es dipositaven corones de llorer, eren actes als quals ens obligaven a anar; aprofitant un viatge que passava per Madrid, el Pujalte ens conduí a l’ Escorial, era el dia que commemorava la mort de José Antonio, vingueren uns tíos amb camises blaves portant una gran corona de llorers; a l’arribada de Franco uns grapat de falangistes li muntaren un numeret cantant: “Que no queremos reyes idiotas aunque sepan governar, y por pelotas implantamos el estado sindical,viva,viva la revolución,viva Falange de las Jons”, entre eixos falangistes hi era el nostre company d’Institut Javier Ansuateguí, fill d’un notari i Alcalde xativí, aquest mateix xic en va pegar un dia una galtada durant un rosari, segons vaig saber eixe dia del 1956 s’ havien produït els famosos actes antifranquistes a la Universitat de Madrid, amb un ferit i la dimissió de Ruiz Gimenez com ministre; pocs anys més Javier Ansuátegui seria Cap del Sindicato Español Universitàrio a la Universitat(SEU), i tindríem noves topades. Ah, i en aquell viatge a Madrid Luis Pujalte li dona una galtada a Cote, al arribar tard al bus tots els quatre que s’ en havíem acostat a la Fira del Llibre, causa aquesta del retard.

La mare tenia amistat amb la família Menéndez, la seua casa hi era a prop, davant del Moncho, una de les dones, casada amb un militar, venia tots els estius, amb el marit i el seu fill Emilio Baldoví, qui esdevindria anys més tard Bruno Lomas, tocava molt bé l’armonica, i ja essent adolescents ens acompanyava, puix les nostres aficions musicals d’alguna forma ajudaren a fer lligams.

No tinc situades en el temps les classes de “repàs”, si fou pel batxillerat o abans. Junt amb un company de curs, fill de militar, Mansilla vaig anar a “Casa de Don Leoncio”, era a la Plaça del Mercat, ens obligàvem a estudiar i i fer exercicis, hi eren el pare, una persona ja gran, molt seriós i rígid, el fill, gros i d’ una quaranta anys, que li ajudava. De tarannà conservador el dos. De més interès va estar “Casa del tío Raf”, el titular era Rarael Alventosa Garcia, un ex frare segons comentaris, que deixa els hàbits per casar-se, tenia una filla i un fill; les  classes  eren a sa casa, en un piset situat en un grup de vivendes existent al final de l’ Albereda. Este home pensava molt lliurement, tenia explicacions especials sobre la creació i alguns dogmes de la fe catòlica, fumava sense parar. Tolerant i alhora ferm. Molt didàctic, em ajudar i li he d’agrair prou. Crec que quan tiraren el primer Sputnik va haver-hi comentaris, i això de ser situaria quan vaig estar amb el”tio Raf”.

Final del batxillerat.

Els darrers anys a Xàtiva van ser els del final del batxillerat, amb el Pre Universitari,  nous companys i companys s’incorporaren al nostre curs, el qual havia anat minvant: José Albiñana, al que don Angel Lacalle el va batejar com “el pro hombre de l’Olleria”, Alfonso Simó i Salvador Peiró que venien d’ Alcoi, Serrat,Victoriano Sánchez -Barcaiztegui, fill del nou director del Banc d’Espanya, una xicona de Carcaixent, Manolito, de cognom sembla que López, Creemer, i Janini. Fou un curs animat, puix uns i altres ja anàvem tenim aficions, així el Pele col.laborava en Radio Xàtiva, Cote feia fotos,jo excursionisme i Torregrosa s’interesava per la sociologia. LLegíem un montó.

Al si de la societat franquista el temps havia anat fet efecte, la censura baixava el to, poguent-ne veure pel·lícules amb més interès, un cas especial va estar el film “La Strada” de Fellini,  ens quedarem bocabadats, durant varies setmanes no deixàvem de parlar-ne, haviem descobert com a la pantalla es podia expressar tant, Torregrossa sostenia que era un poema cinematogràfic, la controvèrsia es centrava en el missatge central, quin era?

Alguns companys que venien en bicicleta dinaven a la Glorieta, amb entrepans, on hi eren alguns vells pensionistes, aquestos homes ja vells ens acompanyaven uns moments, ens agradava parlar amb els iaios i en eixos contactes ens contaven històries passades, entre ells hi era “Visant-te el Impiadoses”, un fan de la música i Beethoven, aquest home tenia una forma de parlar molt característica, mig en castellà i valencià, deia coses com “Viva Valencia i sus artistes”. La Leonora era la seua peça favorita. Aquesta mena de relacions, que semblen poc importants, ens facilitaven testimonis que estaven perduts i oblidats en el temps, i resultava com a mínim positiu veure com un home com “Visantet”, de l’escala social baixa, tenia una gran sensibilitat per la música.

Em vaig apuntar a la creació allà pel 55 del Centre Excursionista Avant, la colla la formaven una dotzena o poc més de persones, jo vaig entrar a traves del germà de Cote, Adolf, amb el qual contaria anys més tard al PSV(Partit Socialista Valencià); les persones clau en el Centre van estar Francesc Castelló, un home que venia de La Colla el Sol, naturista i republicà, altre, el nom el qual m’ en he oblidat, que també venia del 36 i era considerat roig, i tanmateix tenien al botiguer Rafael Garcia, Ragara, als que cal afegir un empleat del ultramarins Sanchis.  Ja anava a les acampades, lloc on vaig tindre les meus primeres experiències sentimentals, i vaig conèixer a prou gent, com la d’ Alcoi que reivindicàvem el valencianisme cultural, o como també era el cas d’ Emili Beüt. Ens reuníem a “Los Arcos”. L’excursionisme em va aportar noticies, opinions, i testimonis contribuint a incentivar el interès per conèixer.

A Xàtiva va anar formant-se un reduït ambient cultural: la llibreria Sicluna venia llibres d’Austral i d’altres editorials; el grup dels pintors era prou contestari, amb ells manteníem converses i va haver-hi empatia, Rafel i Jose Daroca, Martinez, que venia d’ Alemanya, Juanito Francés; alguns amics un mica més majors es van sumant a la colla, eren aficionats a la literatura, com Laguia, Alfredo Pina, el poeta Lopez Selles…

Dins d’ eixe espai poc convencional a Xàtiva, cal incloure a Don Carlos Sarthou i a la seua filla “La lidia”, el pare era tot un personatge, Cronista i Director del Museu, fotògraf aficionat buscava models per fer nus o fotos un tant escandaloses a judici de la gent. Fou ell qui un dia, en una visita al Museu Arqueològic, ens mostrà com que havia castigat a Felip V a estar cara avall per haver-ne portat malament amb Xàtiva, òbviament,  el gest era tota una provocació i ens agradà, el més curiós és que allò es va acceptar i el retrat tal i com Don Carlos el col·locà ha seguit així.

Tenint uns quinze o setge anys escoltaren jazz i alguna mena de música diferent, alguns dels pintors tenien guitarres elèctriques,  tocaven en festes i berbenes; no se com però el Pele imitava a Sinatra, juntament amb Alfredo Pina li pegaven a les cordes; tot contribuí a crear escletxes en aquella societat que intentava eixir del silenci i la foscor. En qualsevol moment apareixen novetats, es generaven expectatives. Tot això ens motivava a anar més enllà, fins, les representacions teatrals costumbristes, com Nelo Bacora. Temes que venien de  lluny, com el de la Revolució Cubana ens seduïen.    

A més de la gent esmentada, en moments concrets, per unes o altres raons, hi havia més gent amiga, així, dec esmentar a Joan Ramos, que va eixir amb la meua germana, a Manolín de “Casa la Abuela, a Barazas, Palau, germà de Xelo, Castellote,fill d’ un veterinari amic del meu pare, a Fernando Ferri, Joan Lacomba. Amb tots he tingut alguna relació.

Dins la meua experiència ideològica,  hi ha un capítol que afecta a la religió, tanmateix, lis passà als amics. El cas que coneguérem el sacerdot Jose Albiñana Valles, aquest intentava formar una línea innovadora, vinculada als cursets de cristianitat, hi ha havia un lema i una cançó “De Colores…”, dons, durant una temporada, uns mesos probablement, entrarem en eixa dinàmica, igualment, hi havia altre capella que ens agradava el pare Cerveró.  Al final es desvincularem, entre altres coses, el mateix Mosén Albiñana va perdre el suport dels seus superiors i  crec que plegà veles.

Amb ocasió de Santo Tomás, férem un sopar en la fusteria, del pare del Pele, sols xics, per primera vegada begueren alcohol en abundància, agafarem una bona, i va caldre acompanyar a alguns a sa casa, o a la pensió. Encetàvem la joventut, teníem noves experiències i necessitats, fins i tot, alguns eixien amb companyes de curs, aviat cadascú tindria que decidir cap on orientaria el seu futur i professió. En maig acabà el curs, l’ estiu venia i les ganes de veure món, de conèixer de primera mà allò que hi havia més enllà del limitat espai espanyol. Amb un recent amic incorporat a la colleta, Juan Juan Balbastre, el Pele i jo s’embarcarem en un viatge a Paris en auto stop i tenda de campanya; realment, el férem, Paris, Paris…allò fou una aventura que no puc oblidar: música, cançons, llibres, carrers…El Pele i Juan tornaren abans, jo vaig restar una mica més de temps.

Passaria l’estiu, Torregrosa s’ en anà a Madrid al Col.legi Major José Antonio a estudiar polítiques, el Pele, Cote i jo a València, els dos primers a Filosofia i Lletres, jo a Dret. Aleshores, les dos facultats estaven al edifici històric del carrer de la Nau, dret a la planta baixa, i a dalt l’ altra facultat. A més més, Cote i jo estiuguerem dos cursos al Col.legi Major Lluís Vives, i el Pele al Alejandro Salazar del SEU. Durant tota la fase d’ universitaris ens distanciarem una mica,sense perdre contacte, jo em vaig anar decantant per la lluita sindical i política, Cote va anar mantenint junt amb Jacobo Muñoz , una activitat lideraria fundant la revista “La caña gris”,  el Pele, que volia ser historiador, va acabar creant la figura de Raimón, haguent-ne passat abans per l’activitat teatral baix la direcció de Josep Maria Morera i de Pep Sanchis, i la veritat és que ho feia molt bé.

Alguns cap de setmana tornava a Xàtiva, als estius també unes setmanes, però en general a les vacances viatjava a França i Anglaterra. Al 1961 el meu pare va canviar de destí professional com secretari d’ ajuntament i això significà definitivament la meua desvinculació envers el meu poble, on sempre he tornat de tard en tard per un o altre motiu.

Vicent Álvarez i Rubio

Gener 2019