Mama, vull ser ‘youtuber’ (o, almenys, milionària)

138

Solopizza Xàtiva

Article d’opinió | Antonio Bataller

Mari Tere, una companya del “mindfulness”, m’ha confessat un poc acalorada que no entén la seua filla Pili. La criatura es tanca a la seua habitació durant hores i hores jugant en línia a un joc d’eixos de pegar tirs; el Fortnite crec que m’ha dit. Pel que sembla, es queda hipnotitzada escoltant els “youtubers” que comenten les partides dels “streamers”, els quals, a més a més, clar, són també “instagramers”. I en tot cas, tots ells aspiren a ser “influencers”.

Ja no m’he pogut llevar del cap el galimaties terminològic, i m’he imaginat quina podria haver sigut la conversa de mare i filla abans del dinar:

—Millor amb el PC, que té una bona taxa de “frames” i en “ultra” —diu la filla parlant pel mòbil.
—Sí? Dius alguna cosa, carinyo?
—No res, mama, m’està preguntant Vicent com “rula” millor el Fornite.
—For… què? Què és això? Un amic teu de l’Erasmus?
—No, mama… —tot i que Pili intenta dissimular la rissa, acaba tot per l’aire—. És un joc que algun dia ens farà milionaris!
—Clar, clar… Ale, mante, posa el mòbil en mode avió, que ja estan els macarrons.
—Ja hi vaig, mami. Un moment, que estic “troleant” en Twitter a un flipat que diu que el Rubius és un infiltrat del CNI…
—”Troleant”? —Mari Tere realment necessita un diccionari de primers auxilis.

I així estava jo sumit en aquestes cavil·lacions quan, de sobte, sent: “Toni! T’has tornat a dormir meditant?“. Pepi, la nostra gurú del “mindfulness“, m’havia pillat de nou, bambant pels lúdics camins de l’especulació recreativa.

La qüestió és que nosaltres, els analfabets en aquestes qüestions de youtubers, intentem endevinar per on van les inquietuds dels nadius digitals, tot i que de vegades ens semblen uns marcians perquè tenen un discurs diferent que qüestiona obertament els nostres esquemes generacionals, els quals teníem per sòlids i infal·libles. I hem comprovat que en alguns casos —poquíssims, però reals— aquests nous oficis virtuals són, fins i tot, lucratius (un dels casos paradigmàtics és el de Rubén Doblas Gundersen, àlies el Rubius, un dels darrers “exiliats fiscals” a Andorra).

Realment, si ho analitzem amb curiositat, veurem que l’exercici lúdic sempre hi ha estat en totes les generacions. Darrere del fenomen social dels ‘youtubers’ hi ha una necessitat d’evasió lúdica, una forma de buscar una alternativa a la realitat quotidiana, tal vegada més rutinària o vulgar. El joc d’evasió sempre ha estat ahí.

Nosaltres ens enganxàvem amb les primitives “maquinetes” de butxaca, amb l’Spectrum o l’Amstrad, la Game Boy o, en dates més recents, amb la Play o els ubicus “smartphones”. En tots aquests dispositius electrònics ens aïllàvem durant una llarga estona de la realitat; però realment ens aïllàvem de la realitat o eixa experiència de joc era part també de la nostra realitat?

A més a més, també passàvem hores i hores als salons recreatius, pegant-nos pallisses a l’Street Fighter II, al Tetris (sí, ara està en qualsevol mòbil, però llavors sols s’hi podia jugar amb una moneda de 25 pessetes, 15 cèntims al canvi), conduint un descapotable per la platja a l’Out Run, aporrejant els clàssics “pinball”, els futbolins, els billars…

Ara, els jugadors d’evasió es tanquen a la seua habitació davant del PC i, en molts casos, s’animen a ser protagonistes davant de la càmera amb un discurs propi, buscant seduir una audiència entre els milions d’internautes anònims que, com ells, miren fascinats eixa pantalla que substitueix la caixa tonta de tota la vida.

Si ho considerem amb perspectiva, no deixa de ser un espai d’oci i una oportunitat per la indústria. És més, des de les novel·les de cavalleries que feien evadir-se als lectors medievals fins als youtubers actuals, passant pels recreatius, les consoles domèstiques, etc., tot respon, en darrera instància, a una mateixa necessitat atàvica: trobar un camí d’evasió de la realitat quotidiana mitjançant la realitat no real, és a dir, la ficció. Després ens burlem del Quixot perquè (deia que) veia monstres on hi havia uns vulgars i avorrits molins; i nosaltres pegant-li tirs a una pantalla… (o creiem que li peguem tirs).

Amb tot, també és una qüestió d’identitat, potser de reconeixement de la tribu. Si barregem un poc el punt de vista antropològic, tots som Homo sapiens al cap i a la fi i, de fet, fa trenta mil anys (any amunt any avall) també els caçadors-recol·lectors necessitaven expressar-se afirmant la seua identitat deixant la seua empremta en les pintures rupestres. Darrere d’aquelles escenes de mamuts o de mans dels autors, possiblement hi havia la mateixa pulsió vital que inspira a un sapiens “streamer” modern a ficar-se davant d’una càmera digital “urbi et orbi“.

En fi, sobre aquestes coses de la vida moderna hem raonat Mari Tere i jo, intentant entendre què fa la seua filla Pili pegant-li tirs a una pantalla mentre escolta un altre comentant-ho; però, com sempre passa en una bona xarradeta de café, sols hem tret més interrogants que respostes. De fet, tot açò és com un suculent putxero on cap de tot, però clar, els cigrons, les creïlles i la carn afortunadament tenen poc de virtual i molt de real. A diferència de la dura vida dels ‘youtubers’, les coses de Pili i la utopia andorrana, que són ingredients d’un còctel sociològic on la realitat i la ficció són una barreja més del dia a dia. I com diu Pepi: deixeu-vos de romanços i centreu-vos en el moment present.

WhatsApp Portal de Xàtiva