L’odissea d’aparcar a Xàtiva

546

Pacte Costera-Canal

Solopizza Xàtiva

Article d’opinió | Antonio Bataller

Des que fa unes setmanes el mobiliari urbà del carrer Montcada es modificara amb nous elements “decoratius”, ja no s’hi pot estacionar. Els polivalents masseters són un recurs habitual utilitzat pels ajuntaments que, en lloc dels antiestètics i hostils pilons, els fan servir per a restringir l’estacionament a la via pública. Amb tot, cal recordar que ja hi estava prohibit aparcar en tot el carrer i, de vegades, la conseqüència de fer-ho era la multa o la grua.

I amb els funcionals masseters torna al carrer el debat social que reflecteix dues qüestions endèmiques a Xàtiva: el fastigós aparcament i la congestió del trànsit en diverses zones de la ciutat.

Òbviament, el caos circulatori i la dificultat de trobar un lloc per a deixar el cotxe no és una qüestió d’ara, ni tampoc és un problema exclusiu del centre. De fet, si aconseguim la “missió impossible” d’estacionar després de donar infinites voltes a la recerca de l’anhelat espai buit, podem donar-nos el plaer de camejar pels carrers socarrats i així comprovarem que, entre d’altres, hi ha zones concretes on soltar el vehicle és una odissea: per exemple, tota l’Albereda, la zona del Mercat o els voltants del barri del Retorn.

L’Albereda és, potser, un dels nuclis urbans més transitats de la Costera. Tot un món està al passeig gaudint dels seus encantadors racons i fent-se el café o la picadeta en algun dels llocs de l’extensa oferta d’hostaleria que hi ha per tot arreu, atés que hi ha vora trenta locals des de l’ambulatori fins a la plaça de bous, i tots funcionant alhora. Així, com que el centre és bàsicament una zona d’oci, el trànsit —de vehicles i vianants— és inevitable, i més si hi afegim l’hora d’eixida/entrada del col·legi de les Dominiques o les gestions dels ciutadans a Correus, l’Ajuntament, etc.

Reconec que quan pense en l’Albereda, on vaig créixer, em cau la bava en evocar els vestigis ja escassos d’aquella vida “illo tempore“, que són els records d’infantesa. Hi ha llocs emblemàtics, màgics, decisius que marquen per sempre els primers records que té un xiquet perquè, per alguna raó determinant, sustenten els fonaments del patrimoni de la memòria: la glorieta d’en José Espejo en què va ubicar-se la biblioteca municipal fa dècades, amb eixe desaprofitat estanc sense peixos, i on mai hi haurà un parc per als xiquets que venen a visitar els iaios, els quals viuen a un barri ja envellit; l’entranyable “rastradoreta”, eixe lloc comú per a moltes generacions de nanos, amb què vam suplir la manca de tobogans; aquelles inoblidables finestres amb impactes de bala del Banco Central —almenys, açò ens deien, que eren de bales—, on ara està el bingo (ja veus, un bingo al centre, al costat d’un col·legi)…

Així les coses, el centre és un lloc per a viure bé —perquè a Xàtiva s’hi viu bé—, ideal per a passejar i gaudir-ne a peu; no obstant això, també és una de les artèries neuràlgiques del saturat parc automobilístic de la ciutat. Pràcticament, tots els alcaldes s’hauran vist amb el compromís de fer-li el mateix endiablat encàrrec al regidor d’Urbanisme de torn: “soluciona el marró de l’aparcament i serem els reis del mambo les pròximes legislatures“. Tots han dut iniciatives al respecte, però si Xàtiva té una pega grossa és eixa, molt complexa per a trobar la solució únicament des de la posició del consistori. Així doncs, la confluència caòtica de vehicles és inevitable?

El diagnòstic és evident, però són útils les receptes clàssiques: prohibir, restringir les places lliures, multar, la grua? No, crec que fa falta alguna altra cosa que se’ns escapa.

En l’època d’Alfonso Rus, el mapa va expandir-se de manera significativa pels dos extrems de la ciutat, amb la legítima —però inviable— voluntat de construir un projecte de ciutat de 50.000 veïns (actualment la població xativina és de 29.459 segons l’INI, 2021). I ja van entrar en joc l’ORA i els pàrquings privats per a donar resposta a la progressiva massificació. A més a més, també va intentar fer-li un llavat de cara al sofrit carrer Montcada amb les famoses rajoles, més delicades que una porcellana xinesa en el patí d’un col·legi; i, per cert, també hi van trobar el seu lloc els omnipresents masseters.

Ja en l’etapa de Roger Cerdà, s’hi va intentar construir una alternativa al model de desplaçament social de la mà del regidor d’Urbanisme, Miquel Lorente, fomentant l’ús de la bici i caminar vs. la contaminació del trànsit; tot i que amb bona voluntat, modificar els hàbits arrelats dels ciutadans no és una tasca gens fàcil. La part central de l’Albereda es tancava per fer-la només per als vianants els diumenges, i en la memòria col·lectiva queda aquell cartell, amb un encertat to èpic, que es ficava en una de les tanques que acotava el passeig (cite de memòria): “espai conquistat per a les persones“. A més a més, també se’n va negociar amb els tres pàrquings privats per tal de fer gratuïta la primera hora d’estacionament, una mesura útil per a fer gestions ràpides si venies de fora. Malauradament, no s’han renovat aquestes iniciatives.

I la panacea és… l’ORA. Pagar perquè hi haja una equitativa (?) rotació dels llocs d’estacionament, més o menys com jugar a la cadireta de la reina, però damunt, pagant per ocupar la cadireta. Així i tot, tenim alternativa?

Si escodrinyem els veïns de prop com a referència, la situació no millora gaire. A Alzira és molt semblant —tot i que lliuren als veïns del “servei” de l’ORA durant tot el mes d’agost—, a Carcaixent només està de matí, a la Pobla Llarga s’hi va intentar implantar i hi va fracassar —quin sentit tenia allí?—, a Castelló no n’hi ha, i si visitem la megalòpolis de referència, València té diverses zones d’ORA, o siga, diferents tarifes.

Personalment, després de tants anys de lidiar amb el mal de cap de l’estacionament, quan hi trobe lloc pague a gust els seixanta cèntims i almenys em quede tranquil, lluny durant una estona de l’amenaça constant de la senyoreta que du la maquineta sancionadora amunt i avall. En certa manera, pagues una mena de “protecció” per evitar la sanció.

Tanmateix, encara hi ha molts usuaris clandestins del servei d’estacionament de pago, aventurers urbans que estan per damunt del bé i del mal, que arrisquen al límit sense ficar el preceptiu tiquet: “total, són cinc minuts, segur que no em pilla“.

Des de fa lustres, ajuntaments de tots els colors continuen confiant en l’ORA. Servei social o font de recaptació municipal, o ambdues, però què passaria si deixara d’existir? Aparcaríem més contents en ser debades o ja hauríem d’accedir a Xàtiva en globus?

Per molt que busquem el remei ideal, l’evidència la tenim davant cada dia: hi ha massa vehicles al carrer alhora, i açò ja és una responsabilitat de tots. Fan falta més places per als vehicles de persones amb mobilitat reduïda —que haurien de ser els primers beneficiats per aparcar—, també més zones de càrrega per als transportistes i, per als que tenim afortunadament bones cametes, el que deia mon pare recorrent a eixe manual pràctic que ha esdevingut el refranyer castellà: ‘Para conservarse en forma, poca cama, poco plato y mucha suela de zapato’. Ale, deixen vostés el cotxe per a la carretera, i agafen la bici o el patinet, o inclús millor: caminen. Que vostés ho passegen a gust.

WhatsApp Portal de Xàtiva