El fi d’una època: el forn de Sant Francesc

1648

FestJove

Solopizza Xàtiva

Article d’opinió | Antonio Bataller

Quan un lloc tan emblemàtic com el forn de Sant Francesc diu ‘fins ací‘, seguint la tendència dels darrers anys en què altres espais tradicionals també hi han saldat els seus negocis, sembla com si la Xàtiva real, la que construïm els xativins en el dia a dia, perdera un poc de les seues senyes d’identitat. Tal volta, com si una imatge nítida, definida i ferma que tinguérem de la ciutat anara difuminant-se i tornant-se més despersonalitzada, menys genuïna.

Ubicat al cor d’un dels carrers més comercials de la ciutat, és un d’eixos llocs que pareix que sempre ha estat ací, acompanyant la vida quotidiana dels xativins. D’alguna manera ha estat afavorit per la casualitat o la fortuna, i malgrat les diferents crisis que ha patit Xàtiva al llarg de la història recent, aquesta panaderia històrica ha capejat les adversitats i ha oferit el seu servei artesanal durant segles.

Molt ha plogut des que la família es fera càrrec del negoci en 1966. Recorde, de ben nano, les primeres vegades que ma mare va confiar en mi una tasca de tanta responsabilitat com dur el pa a casa:

—”Dile a Mari Ángeles que te dé dos panes de medio kilo de aceite de oliva, que ya la he llamado antes para encargarlos. Te lo doy justo, que a ellas les va muy bien el cambio” —em deia meticulosament en castellà mentre em ficava a la mà els diners exactes.

I Mari Ángeles, amb eixe somriure de tendresa innata que tenen les mares, observava divertida a aquell xiquet d’expressió seriosa i tímida que li demanava l’encàrrec de sa mare.

I és que, veritablement, la vida quotidiana d’aquests forns, així com la colmena de xicotets negocis que donen la vida a la ciutat, estan inevitablement lligats no només a la història de la Saetabis moderna, sinó sobretot a la memòria personal i col·lectiva de diverses generacions de socarrats i socarrades.

A mesura que es tanquen cada vegada més botigues tradicionals —”les de tota la vida“— que ja han complit amb els seus cicles vitals, t’adones que ja vas pentinant canes —poques, però significatives—, perquè no hi ha major evidència de l’inexorable pas del temps que ser un testimoni directe dels canvis que tenen lloc a la teua ciutat.

Cal tindre en compte que aquest forn secular és un clàssic del seu gremi, atés que la seua existència està documentada almenys des de 1667. És a dir, que el seu pa ja formava part del patrimoni popular abans inclús que els xativins començaren a respondre amb orgull identitari al malnom de ‘socarrats’, després de l’incendi borbònic (1707).

Quantes generacions de xativins s’hauran dut del forn de Sant Francesc a casa la barra de pa, les empanades de tomaca i d’espinacs, la inabastable varietat de dolços que seduïen el paladar del golós client: la berlina (dònut) de xocolata, els susús de crema, els palos catalans i, com no pot ser d’una altra manera a Xàtiva, l’arnadí i l’almoixàvena…

Recorde ara mateix amb un somriure infinit —d’eixos que et regala la memòria complaent— quan la iaia Magina, que volia endolcir-nos aquelles gelades vesprades de tardor, ens portava uns pastissets d’allò més bons als llépols dels seus nets.

Per què no tornen a alçar la persiana tants negocis veterans? Les raons són ben conegudes: la feroç competència dels centres comercials, la massificació de supermercats de diverses cadenes a Xàtiva i, a més a més, la pressió de les franquícies nacionals de panaderia amb la seua proposta híbrida de pastisseria i cafeteria de preus baixos, tot i que amb un producte més artificial i que té el mateix sabor ací que a Albacete o a Minglanilla.

Ara ens creiem que som més ‘lights’ i que tenim certa llibertat per a decidir com alimentar-nos. Comprem pastisseria industrial que sap tota igual, però té l’enganyosa etiqueta de “sense greixos afegits“, fugim del gluten com del dimoni quan carreguem la cistella de la compra —sense ser celíacs—, o ens conformem amb mones clòniques, embolicades amb el plàstic de les empreses que subministren el producte en cadena al súper. Amb la connivència de tots i quasi sense adonar-nos —són coses del mercat actual—, s’està executant, indefectiblement, la crisi d’un model de negoci minorista que tanta riquesa i llocs de treball va proporcionar en el passat. L’aclaparador imperi de les cadenes de súpers o els CC, totalment despersonalitzats i copiant-se entre ells, s’estan engolint el xicotet comerç de barri, la supervivència del qual depén sobretot del compromís dels veïns més propers.

És el fi d’una època. No és, clar, qüestió d’un dia, perquè el procés de canvi dels hàbits del consumidor és progressiu, però no té marxa enrere. Les tendències del mercat s’han reinventat: la globalització, Internet, els macrocentres comercials, l’aplicació de la fabricació en cadena en el sector de l’alimentació, etc., hi estan contribuint des de fa anys. Temps diferents per a consumidors diferents.

La qüestió és: amb tot, té lloc encara en el mercat un producte més genuí, com “el de tota la vida“, o és ja un risc inasumible per a l’emprenedor?

WhatsApp Portal de Xàtiva