Diseño, programación y mantenimiento web en Xàtiva

Requesta:

Canals i l’Alcudiola eren dues alqueries musulmanes que amb la conquesta de Xàtiva, Jaume el conqueridor donà al comte Dionís d’Hongria, en intercanvi per Aín i Veo -actual comarca de la Plana Baixa-. Aquest noble vingué amb el seguici de la reina Violant d’Hongria -de qui era parent- i participà en la conquesta del Xarq Al-Andalus. El senyoriu passà a la família aragonesa dels Jiménez d’Urrea, per casament de la néta de Dionís, Garcia Dionís amb Ximén Jiménez d’Urrea.

A les donacions jaumines hi xoquen dos interessos, per una banda, el monarca tenia present crear un espai de força reial, on els territoris que depenien del monarca foren forts. I per altra havia d’afavorir a la noblesa aragonesa, un dels pilars de la seua maquinària bèl·lica. En conseqüència, afavorir jurisdicionalment una banda perjudicava l’altra i per tant, es creà una situació de tensió entre ambdós que provocà un segle després de la conquesta una guerra «civil»: la Guerra de la Unió.

Durant la Guerra de la Unió, Xàtiva es mantingué fidel al monarca i tragué profit, doncs el monarca li atorgà el títol de ciutat -la tercera del regne, doncs ja ho eren València i Oriola-.

D’aquestes gràcies reials també obtingué el permís per a comprar o adquirir els llocs de Canals i l’Alcudiola, perquè havien sigut requisats a Joan Jiménez d’Urrea per unionista  aquest era descendent del llinatge citat anteriorment-. La ciutat comprà el senyoriu, nomenat Baronia, entenent que comprenia els llocs d’Alcúdia, Canals i la Torre de Canals.

La jugada no fou tan fructífera com pot paréixer, ja que tan sols un any després d’aquesta compra va haver de cedir l’Alcúdia, segregant la dita baronia i encetant una nova rama de plets per la demarcació senyorial.

Per la seua banda, Canals amb la requisa de la baronia als Urrea, tenia l’esperança de convertir-se en lloc reial, i no dependre de cap altre senyor, però finalment, amb la compra de la ciutat de Xàtiva, van veure com la seua situació no varià. Així doncs, en compte de tindre com a senyor un llinatge nobiliari, tenien al govern de la ciutat veïna. A la localitat es creà un anhel i convicció consistent en considerar-la com un lloc de reialenc, de manera que la situació supeditada a Xàtiva era una simple il·lusió formal, una penyora. Una convicció que pretenien salvar amb la compra al rei de la jurisdicció suprema pagant-li al monarca els diners de la «compra» del Mer Imperi. La intenció de comprar el seu govern rau en el fet que Xàtiva tingué que fer donatius a diferents monarques (Pere IV, Joan II i Ferran II) per confirmar la venda.

Per la seua banda, la ciutat de Xàtiva considerava Canals no com un barri més de la ciutat, com ocorria amb les barreres o altres nuclis de població segregats del nucli principal, sinó com una possessió senyorial, per tal, els seus veïns no n’eren xativencs ni compartien drets i privilegis. Es tractava de dos municipis diferents, emperò un posseïa l’altre. El conflicte se centralitzà entre Xàtiva i Canals, ja que els dos altres nuclis de la baronia estaven segregats en diferents dominis, amb els quals es tindrà també disputes, emperò aquestes d’escala diferent: entre senyor territorial i nucli reial.

Els conflictes històrics entre Xàtiva i Canals, com vegem no són fruit de contingències prosaïques, sinó que tenen una complexitat molt major que ens ajuda a conéixer el context històric i esdevenir d’ambdues localitats. Primerament, és prova de la complexitat del repartiment del territori musulmà conquerit per Jaume I, i les greus conseqüències que provocà: guerra. També podem comprovar com a l’Antic Règim la multiplicitat de marcs jurídics i l’arbitrarietat legislativa (emanada dels monarques) donava pas a confusions, plets i diferències d’interpretació molt dispars. Les localitats podien ser comprades, literalment, i la multiplicitat de senyors, transmissions i règims jurídics era propensa a provocar plets.

Eixa situació d’enfrontament entre Xàtiva i Canals va persistir durant tot l’Antic Règim, en època foral i en època borbònica, intentant Canals deslligar-se jurídicament de Xàtiva, i aquesta impedint-ho denonadament, i amb èxit, entre altres raons poderoses per passar un canal d’abastiment de l’aigua de Xàtiva per terres canalines. L’ajuntament de Xàtiva tenia un Baró-Regidor nomenat expressament per a Canals i, a més, va ser habitual que l’ajuntament xativenc tinguera entre les autoritats de Canals un “partit” favorable als interessos de Xàtiva. Canals només es deslligaria de Xàtiva amb l’abolició del règim senyorial a primers del segle XIX, que eliminava totes les jurisdiccions senyorials, establint se unes delimitacions i divisions territorials més racionals, en la línia inspiradora de la Revolució Liberal. Canals, per fí, era autònoma.

Canals, “esa piedra en el zapato de Xàtiva”, en paraules del Cronista de Xàtiva, D. Carlos Sarthou.

Per últim, el que hui entenem per identitat (local, nacional, etc) no té semblança amb les identificacions identitàries medievals, per tant, no podem establir una connexió directa amb les friccions actuals, perquè ens separen vora set segles.

Una tema històric que encara espera una bona Tesi Doctoral.

WhatsApp Portal de Xàtiva