75 MENYS

El 75 podria ser un número encisador i de vegades representatiu; qui no ha celebrat amb alegria un 75 aniversari? Llavors en aquesta ocasió la cosa a la qual ateny és al total de feminicidis i assassinats per violència masclista produïts a Espanya durant el que portem de 2018, així ho constata Feminicidio.net.

Aquesta setmana ha sigut especialment amarga, ja que entre les víctimes es troben dos xiquetes menudes a les quals se’ls ha arravatat la vida a la tendra edat de 2 i 6 anys. De nou, el patriarcat disfressat amb la seua vestimenta més violenta, el masclisme, ens dona un altre cop d’atenció a les dones, desitjós de fer-nos sentir més febles davant la societat. Sense un bressol legal just, estem abocades a ser sempre la víctima, esclaves de la nostra condició.

Continuadament fem la malaurada troballa, tant a la premsa com a la resta de mitjans de comunicació, d’un nou cas de violència masclista; cosa que ens esglaia prou perquè totes aquestes dones passen a ser “una més”, per a mi una altra forma banal de normalització d’uns crims, d’un extermini. Pel que fa a les penes… no poden ser més vergonyoses; tornem a estampar-nos la cara amb els sostres de cristall: penes inconsistents i lleus d’una justícia que es renta les mans.

Com a exemple, un dels casos més sonats és el de “La Manada”. Fiquem-nos en situació: un grup d’energúmens que han rebut una pena més estricta per robar unes ulleres de sol que no per agredir sexualment a una xica, per la qual cosa van eixir en llibertat; quin veredicte esperem quan unes ulleres tenen més rellevància que una dona? Amb aquestes dades a les mans i la contínua suma de víctimes, com podem totes nosaltres creure en el sistema judicial espanyol? Com creure en el codi penal? En altres paraules, podem pensar que amb un tractament adequat és possible la reinserció, però no en aquestos casos on no ha hagut justícia ni a les dones assassinades ni a les xiquetes i xiquets que han perdut sa mare.

Però som moltes i valentes, la nostra unió marcarà la diferència mentre no oblidem la lluita ni les caigudes en batalla. Per tot açò seguim homenatjant les víctimes cada 25 de cada mes a la porta de l´Ajuntament, perquè cap d’aquestes morts ha sigut natural sinó orquestrada. Així, des del PSOE seguirem treballant colze a colze amb els col·lectius feministes, malgrat que alguns se n’obliden de la nostra presència o vulguen silenciar-la, perquè nosaltres abans que socialistes som feministes.