A propòsit de l’amor romàntic i altres verins

293

Solopizza Xàtiva

ARTICLE D’OPINIÓ | Teresa Roca

Si bé encara no estàvem al febrer, vaig començar a veure en els aparadors els regals per a Sant Valentí. A ningú ens crida l’atenció… sabem que el 14 és el dia dels enamorats, data ineludible per als detalls romàntics. I és cert que és agradable que se’ns faça un obsequi i el valorem com una mostra d’afecte… amor romàntic?. El que a vegades no es pensa és que darrere de les paraules “amor romàntic” no hi ha només l’excusa per a fer un detall, hi ha tota una filosofia gens innòcua i portadora de dolor, discriminació i fins i tot violència.

Per a poder argumentar la raó per la qual qualifiquem l’amor romàntic com a nociu haurem de començar per entendre que aquesta societat té molt clarament establits rols diferents a homes i dones. Des de la infància a dones i homes se’ls socialitza de diferent manera mitjançant els diferents agents socialitzadors (escoles, mitjans de comunicació, família,…etc) desenvolupant dos patrons de conducta: el femení i el masculí.

Són rols estereotipats, ben diferenciats, que atribueixen a l’home estabilitat emocional, autosuficiència, tendència al domini i a la força, dinamisme… mentre se li reserva a la dona passivitat, inestabilitat emocional, dependència, marcada afectivitat… Quant a l’amor, la nostra societat entrena al gènere masculí per a no valorar l’amor com el més important de la seua vida (més aviat ho serien l’èxit, el reconeixement social, per exemple), no li ho pinten com a eix fonamental; mentre que a les dones se les programa, educativament parlant, en què l’amor és una meta en si mateixa i una exigència en el seu projecte vital, per la qual cosa no cal escatimar a oferir-se en una entrega incondicional i amb els sacrificis pertinents.

Al fil de tot això no està de més comentar que secundant-se en aquesta filosofia hem escoltat cançons taral·larejades per les nostres mares com “A la lima i al limón” (1940) on es compadeixen de la dona que no trobarà marit… però actualment es continuen donant situacions amb la mateixa ideologia de fons, però diferent discurs. Per exemple trobar al costat de l’enhorabona a una actriu pels seus triomfs el conegut “però” per la seua solteria, com si aquesta condició menyscabara el seu èxit o l’anul·lara:
‘Adriana Ugarte compleix 36 anys triomfant com a actriu, però sola en l’amor’ (premsa del 23 de gener de 2021)

Amb aquest “desnivell” d’entrada és fàcil entendre que la relació de parella és molt fàcil que nasca ja amb desequilibris “de sèrie”. Aquests desequilibris els accentua i subratlla l’amor romàntic produint conseqüències que afecten negativament la dona, que és la que d’entrada parteix amb un rol etiquetat com a “inferior”, amb una posició de desavantatge que la filosofia romàntica augmentarà. Desavantatges produïts per societats patriarcals i cultures amb alta càrrega masclista que han establert un ideal mitificat: l’amor romàntic.

Per a consolidar l’amor romàntic en la nostra societat s’han perpetuat quatre pilars, quatre mites que l’han protegit i elevat a una categoria que no és tal: El mite de l’omnipotència de l’amor, el de l’amor vertader, el del lliurament total, i el de la possessió i exclusivitat.

El concepte d’amor romàntic crea una filosofia de l’amor que defensa que l’amor està en el cor, és etern (“et voldré sempre”), omnipotent (“al final l’amor sempre triomfa”), creu en les ànimes bessones (i, paradoxalment també en la possibilitat de canviar a l’altre, malgrat ser en principi la nostra ànima bessona). És un amor sacrificat que ens exigeix lluita i patiment (“on hi ha amor, hi ha dolor”) i també és un amor incondicional (amb la consegüent i perillosa pèrdua de límits :”passe el que passe”). Incondicional fins al punt de perdonar qualsevol cosa com a demostració d’amor o justificar i minimitzar qualsevol actitud reprotxable en nom de l’amor. L’amor romàntic entén la gelosia com una prova d’amor i a més considera l’amor passional com a etern, exigint-se mantindre en el temps la vivor passional de l’inici de la relació.

Perquè els homes i les dones puguem viure l’amor d’una forma més saludable (i, per tant, més feliç) seria oportú apostar per un realisme afectiu que ens permeta viure la relació sense distorsions ni autoenganys. Això suposa acceptar que l’amor es “cou” en el cervell, que en una relació sana no hi ha garanties ni “per a sempres”, que la gelosia no té cabuda (només la confiança), que en comptes de canviar a la parella el que cal fer és canviar de parella, que l’amor incondicional ha de ser un amor equilibrat…i amb aquestes premisses no aspirarem a un “amor-passional-etern” sinó a una relació amorosa on es visca cada etapa d’una forma adaptativa i realista. El realisme afectiu no exigeix lluita ni sofriment, sinó que de manera natural aporta facilitat de relació i creixement personal.

Esperem que el realisme afectiu es vaja practicant més en la nostra societat, que la comunicació passiu-agressiva, que l’amor romàntic practica es canvie per una comunicació assertiva, que no hi haja “mitges-taronges” sinó parelles en evolució,…i que d’aqueixa manera la següent cita de Firestone (1976) quede obsoleta perquè aconseguim que homes i dones al mateix nivell construïm la cultura estimant saludablement:

La principal opressió per a les dones és l’amor, ja que mentre els homes construïen la cultura, les dones estaven estimant

WhatsApp Portal de Xàtiva

Diseño, programación y mantenimiento web en Xàtiva